Crítica d''Atómica': guerra freda, cos a cos

'Atómica' beu de les fonts inesgotables del cine d’espies de la guerra freda. Per molt que canviïn els temps, variïn les relacions entre les potències hegemòniques i es transformin les tecnologies –hi ha avui un punt de nostàlgia en la contemplació dels vells ordinadors de finals dels anys 80–, aquella època resulta fonamental en l’entramat argumental i emocional d’un gènere que, a la seva manera, des de ficcions enrevessades, ha documentat alguns dels canvis més importants de les últimes dècades. La caiguda del Mur de Berlín, sense anar més lluny, i l’inici de l’ocàs del bloc soviètic, el rerefons històric de totes les peripècies de Lorraine Broughton, bonica, intel·ligent, enèrgica i sexualment alliberada agent de l’MI6 britànic en alambinada missió al Berlín de 1989.

    

Lorraine, o la rossa atòmica, és un personatge sorgit en el còmic. Així que també té alguna cosa de Modesty Blaise, una altra agent secreta ideada per al paper imprès que va passar al cine. Modesty Blaise va néixer com a èmul o contrincant femení de James Bond, un altre que ha passat pel còmic i el cine encara que procedeixi de la novel·la. El personatge interpretat ara per una rossa Charlize Theron –a vegades sembla l’etèria Kim Novak i en altres no hi ha qui la guanyi a espia expeditiva i sense contemplacions a l’hora de trencar colls o disparar a boca de canó– és una barreja de tots dos en un context més agressiu i en crisi d’idees: ningú és qui aparenta ser a 'Atómica', i les ideologies han passat a millor vida mentre el comunisme s’ensorra.

    

Dirigeix David Leith, corealitzador de la primera entrega cinematogràfica d’un altre antiheroi lacònic recent, 'John Wick'. No és estrany que les seqüències d’acció siguin tan epidèrmiques, cos a cos, en un muntatge frenètic o pla seqüència, amb un so que permet saber quan un pòmul s’esquerda o una costella es fractura i amb la càmera a sobre de les cares desencaixades i els cossos violentats. Ressons, també, dels films de Jason Bourne, on el cos a cos resulta essencial.

Notícies relacionades

'Atòmica': Charlize Theron, molt dura de matar

David Leitch ('Atómica'): "El Déu en què jo crec és Jackie Chan"

    

Així funciona la pel·lícula, amb esplèndides escenes d’acció i una trama gairebé minimalista d’espionatge i corrupció, menys sorprenent del que s’esperava. I entremig, una picada d’ullet a 'Stalker', una de les obres mestres d’Andréi Tarkovski, director que va fer el millor cine possible en una antiga Unió Soviètica llançada cap al desastre.