Juliette Binoche despulla el mite de Barbara a Peralada

L'amor i el desamor, el plaer i el dolor de viure, la poètica de les seves cançons i la passió per l'ofici. La dona i l'artista. Tot va unit en el minuciós espectacle ‘Vaille que vivre’ que l'estrella més internacional del cine francès Juliette BinocheJuliette Binoche (París, 1964) i el pianista clàssic Alexandre Tharaud han creat per despullar Barbara, mite de la 'chanson' de qui es compleixen 20 anys de la seva mort. Pura filigrana. Una exquisidesa a nivell dramàtic i musical tant per als que han seguit de forma reverencial la carrera i els discos de l'autora de ‘L'àguila negra’ (peça curiosament descartada en el programa) com per als que l'acaben de descobrir. Els uns i els altres van sortir, dissabte a la nit, tocats per l'emoció del delicat relat.

 

Binoche, vestida amb un conjunt negre de mànigues bombades i descalça durant gran part del xou, posava els punts i les comes interpretatius als 30 textos i cançons elegits per traçar un perfil de la dura existència de Monique Serf (Barbara). A manera de recitatius, en un elegant dir/cantar, la guanyadora de dos Oscars va anar desgranant els passatges vitals d'una cantautora, i amiga de Brel, que va marcar una època. Juliette era Barbara, amb una altra forma expressiva, però ho era per tot el que transmetia. I Tharaud, autor intel·lectual d'aquesta meravella, va ser, a més, un ‘partenaire’ amb grans dots d'actor que es va multiplicar entre els tres pianos en escena, entre ells un de joguina, i donant rèpliques a l'actriu.

Creuer existencial

Una tènue il·luminació va acompanyar la posada en escena d'aquest creuer existencial de Barbara. Des de la infància i l'adolescència (“a pas de llop i ja sense por del llop”), amb la violació del seu pare de fons, l'espectacle transcorre per camins de desconsol (‘La solitude’, ‘Le mal de vivre’) o el desig amorós (‘Dis quand reviendras-tu?’). Són exemples de la intensitat d'un recital ple de referències autobiogràfiques. V ser demolidor el text que rememora el dolor per la notícia de la mort d'un pare odiat, a qui, no obstant, en l'últim extrem estava disposada a perdonar.

 

En aquest magnífic xou amb estètica de cabaret no es van deixar de banda ‘hits’ com ‘Pierre’, ‘Nantes’, ‘Göttingen’ (una mirada als efectes de la guerra), ‘Mes hommes’, ‘A chaque fois’ o ‘Ma plus belle histoire d’amour’. Tot un llegat que la superlativa Binoche va desplegar amb una emotiva sensibilitat en perfecta compenetració amb els magistrals arranjaments de Tharaud.  

Notícies relacionades

El final d’una era en el cine: així van ser les dues setmanes més convulses al Hollywood del segle XXI

BCN acollirà la primera exposició de Charlotte Perriand