Juliette Binoche despulla el mite de Barbara a Peralada

L'amor i el desamor, el plaer i el dolor de viure, la poètica de les seves cançons i la passió per l'ofici. La dona i l'artista. Tot va unit en el minuciós espectacle ‘Vaille que vivre’ que l'estrella més internacional del cine francès Juliette BinocheJuliette Binoche (París, 1964) i el pianista clàssic Alexandre Tharaud han creat per despullar Barbara, mite de la 'chanson' de qui es compleixen 20 anys de la seva mort. Pura filigrana. Una exquisidesa a nivell dramàtic i musical tant per als que han seguit de forma reverencial la carrera i els discos de l'autora de ‘L'àguila negra’ (peça curiosament descartada en el programa) com per als que l'acaben de descobrir. Els uns i els altres van sortir, dissabte a la nit, tocats per l'emoció del delicat relat.

 

Binoche, vestida amb un conjunt negre de mànigues bombades i descalça durant gran part del xou, posava els punts i les comes interpretatius als 30 textos i cançons elegits per traçar un perfil de la dura existència de Monique Serf (Barbara). A manera de recitatius, en un elegant dir/cantar, la guanyadora de dos Oscars va anar desgranant els passatges vitals d'una cantautora, i amiga de Brel, que va marcar una època. Juliette era Barbara, amb una altra forma expressiva, però ho era per tot el que transmetia. I Tharaud, autor intel·lectual d'aquesta meravella, va ser, a més, un ‘partenaire’ amb grans dots d'actor que es va multiplicar entre els tres pianos en escena, entre ells un de joguina, i donant rèpliques a l'actriu.

Creuer existencial

Una tènue il·luminació va acompanyar la posada en escena d'aquest creuer existencial de Barbara. Des de la infància i l'adolescència (“a pas de llop i ja sense por del llop”), amb la violació del seu pare de fons, l'espectacle transcorre per camins de desconsol (‘La solitude’, ‘Le mal de vivre’) o el desig amorós (‘Dis quand reviendras-tu?’). Són exemples de la intensitat d'un recital ple de referències autobiogràfiques. V ser demolidor el text que rememora el dolor per la notícia de la mort d'un pare odiat, a qui, no obstant, en l'últim extrem estava disposada a perdonar.

 

En aquest magnífic xou amb estètica de cabaret no es van deixar de banda ‘hits’ com ‘Pierre’, ‘Nantes’, ‘Göttingen’ (una mirada als efectes de la guerra), ‘Mes hommes’, ‘A chaque fois’ o ‘Ma plus belle histoire d’amour’. Tot un llegat que la superlativa Binoche va desplegar amb una emotiva sensibilitat en perfecta compenetració amb els magistrals arranjaments de Tharaud.  

Notícies relacionades

Adeu a Redford, llegenda progressista

Balañà en Viu celebra el seu debut com a productora d’espectacles