Una 'marching band' ressuscita l'escullera

Recórrer el passeig de Joan de Borbó un dissabte a la nit és el més semblant a aterrar a Salou o Lloret de Mar. Cap barceloní pot calibrar en què s’ha convertit la Barceloneta sense visitar abans aquell tram robat a la ciutat. Per desgràcia, no hi ha una altra forma d’arribar al lloc del concert. Les instruccions de l’esdeveniment de Facebook són precises: «A la plaça sota de l’odiós W Hotel Vela a la 1.00 puntual. La nostra destinació és a 1 km a peu».És la una de la matinada i la planta 26 de l’ «odiós W Hotel Vela» emet llampecs de colors. Són els focus de la disco Eclipse, que escalfa motors. Grups de persones conversen assegudes a les escales i la gespa fins que per l’avinguda apareixen una vintena d’homes i dones amb els seus instruments: tubes, trompetes, trombons, tambors… Una dona porta un estendard identificatiu: Mission Delirium.

MÉS ENLLÀ DE NOVA ORLEANS

Mission Delirium és una 'marching band' nord-americana de nova generació; de les que, partint de la tradició de Nova Orleans, incorporen ritmes africans i balcànics, salsa i samba. A les seves files militen músics d’altres bandes de carrer amb perfil activista que posen la seva maquinària al servei de protestes a Wall Street, manifestacions i accions de tot tipus. Aquest estiu estan de gira per Europa i al seu pas per Barcelona, a més d’actuar en un club, volien muntar un concert a l’aire lliure, quelcom d’especial i inoblidable.

Els músics s’agrupen en silenci al costat d’una reixa metàl·lica. Misteriosament, està tallada, de manera que només se l’ha d’empènyer i passar. Conforme ens allunyem de l’hotel, el silenci i la foscor resulten més inquietants. Només hi ha terra de ciment, fang i esquelets de construccions. Un no sap si està en un espai devastat o a mig construir. És una estranya sensació: entre excitació i tristesa. Una veïna de la Barceloneta recorda quan de petita anava amb la seva família a l’escullera. Aquesta marching band vinguda de San Francisco ens està portant de passeig a un no lloc, a un espai mort i erm de la nostra pròpia ciutat. De lluny es veu onejar una bandera: Dragados.

'TÚ TIENES LA BEMBA 'COLORÁ''

Després de 10 minuts caminant, un far indica que hem arribat al final del trajecte. El mur que delimita la zona transitable de l’escullera exhibeix grafitis d’anys enrere. Rere el mur, el Mediterrani. Molts estan atònits davant de tan irreal paisatge i es fotografien al costat de la llengua de mar que tenen als seus peus, amb Montjuïc i la ciutat de fons.

La banda invoca l’esperit de Celia Cruz: «Pa mí, tú no eres ‘ná’/ Tú tienes la bemba ‘colorá’». No hi ha escenari, no hi ha amplificació, no hi ha res. Només, música i la sensació d’estar lluny d’una Barcelona sobresaturada d’oci nocturn. No hi ha ni llum. Fins que, de sobte, s’il·luminen els instruments amb collarets de bombetes petites grogues i blaves.

Algú encén una torxa. Els músics es distribueixen al voltant i segueixen tocant. Diversos espectadors encenen bengales i la seva olor de pólvora porta a la memòria la revetlla de Sant Joan, la nit en què pot passar de tot. Fins i tot, que algú ressusciti un espai en desús. A la ciutat, algú llança focs artificials. És una salutació.

Notícies relacionades

Ballant techno a la plaça de toros

Un africà a Collserola

La banda segueix. Una dona grimpa per una escaleta al passadís elevat per tocar l’esquella al costat del públic que segueix el concert des de dalt, amb la brisa del mar. Una parella balla agafada entre trombons i bombos. Sona un clàssic soul de les Pointer Sisters. «Has de creure en alguna cosa: ¿per què no creure en mi?», diu la tornada. Tots els músics el coregen sense por de despertar el veïnat. A l’acabar, la banda dedica el Happy birthday a la saxo baríton, que fa 30 anys.

Mentre desfem el camí, un avió solca el cel negre i inicia la maniobra d’aterratge a l’aeroport del Prat.