Justice, a la cúpula del tro

Justice dosifica les seves entregues, de manera que el seu tercer disc, Woman (2016), va arribar cinc anys després de l’anterior, Audio, video, disco. Està bé així: la seva electrònica demolidora, d’espectre plàstic limitat, amb imatgeria mística i recursos sonors inspirats en el rock, podria asfixiar-nos amb la reiteració, però segueix sent excitant topar amb ella al Sónar.

Posada en escena semblant a altres vegades, amb una enorme creu, més intimidant que protectora, dominant un escenari ocupat per dues pantalles d’amplificadors Marshall, de l’imaginari rocker tradicional. Segueix invocant l’art de l’impacte, i Gaspard Augé i Xavier de Rosnay, controlant les seves màquines, van oficiar la seva missa electrònica amb materials eficaços, marcats per ocurrències enginyoses, com els baixos funky de Safe and sound, del seu últim disc, obertura de la sessió, i els diabòlics cors de nena posseïda del clàssic D.A.N.C.E..

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

Concert sense temps morts, de pulsió rítmica constant i dominadora a través de la instrumental Canon, enllaçada amb Love S.O.S., i el pèplum de Genesis. El nou disc va mantenir el to entre el rastre melancòlic de Pleasure i l’aparell de Heavy metal, el títol del qual podria ser Prog-rock (els arpegis barrocs estil Bach semblaven trets d’un treball d’Emerson, Lake & Palmer).

Les sacsejades es van extremar amb Stress, punt de partida de l’assalt progressiu a la cúpula del tro a través del seu armament més contrastat: Waters of Nazareth, We are your friends, Phantom pt. 2… Els parisencs, imposant el seu ordre sense marge per al titubeig.