Mor John G. Avildsen, el director que va fer campió Rocky Balboa

No reivindicarem ara com un director personal John G. Avildsen, que va morir ahir a Los Angeles als 81 anys, a conseqüència d’un càncer de pàncrees. Però convé recordar que darrere de Sylvester Stallone, guionista i protagonista de Rocky (1976), hi va ser Avildsen per donar solidesa a aquest oscaritzat cant sobre el triomf personal i el mite d’Amèrica del Nord com a terra de les grans oportunitats.

Avildsen passarà sens dubte a la història per haver dirigit les primeres aventures del púgil Rocky Balboa i haver donat una dimensió molt més popular a la variant genèrica dels relats de boxa, d’excel·lent tradició en clarobscur moral en el cine clàssic de Hollywood. Aquella pel·lícula va guanyar tres Oscars, els de millor film, director i muntatge. A nivell individual, Avildsen es va endur l’estatueta a casa, però Stallone no va guanyar en les categories en què estava nominat, millor actor principal i guionista. Poc va importar, perquè la trajectòria de Stallone va ser a partir d’aquell moment molt més meteòrica que la d’Avildsen.

Tot i això, aquest es va encarregar de Rocky V (1990), que va suposar un punt d’inflexió quan Stallone es va adonar que el seu aspecte tosc i els seus músculs ja no eren suficients per mantenir l’èxit de la sèrie. Llavors va tornar a confiar en Avildsen perquè el filmés en una història diferent de fracàs i redempció. En aquest film, Rocky s’ha retirat de la boxa i està arruïnat, però entén que l’única forma de superació està en un nou boxejador a qui acaba entrenant i convertint en campió, per descomptat. Transmissió de coneixement, el triomf per delegació.

Complidor artesà

A Avildsen mai li va importar realitzar diverses pel·lícules sobre un mateix personatge. Era el cas típic de cineasta amb ofici que brinda els seus coneixements als projectes que li encarreguen. El concepte que abans es tenia a Hollywood d’un eficient i complidor artesà que no genera gaires problemes ni controvèrsies. Va fer dues entregues de la sèrie Rocky i tres de la seva altra franquícia, la del personatge Karate Kid, la primera de les quals Karate Kid, el momento de la verdad (1984), el va seguir consolidant com un cineasta dotat per a l’èxit comercial immediat.

Però no tota la història darrere de la càmera d’Avildsen s’escriu al voltant del boxejador Rocky Balboa i l’expert en arts marcials Daniel Larusso (Ralph Macchio) i el seu mestre Miyagi (Pat Morita) de la saga Karate Kid. Particularment interessant resulta Salvad al tigre (1973), drama quotidià sobre la crisi d’un ciutadà de classe mitjana pel qual el seu protagonista, Jack Lemmon, va aconseguir l’Oscar que mai va obtenir a les ordres del seu director preferit, Billy Wilder. Per als actors masculins, a la primera meitat dels 70, treballar amb Avildsen era gairebé sinònim de guanyar l’Oscar (Lemmon, Stallone) o d’estar nominat (Morita).

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Salvad al tigre era el setè llargmetratge d’Avildsen. Abans havia realitzat drames i comèdies d’escassa repercussió amb l’excepció de Joe, ciudadano americano (1970), film centrat en l’enfrontament entre un home de negocis (Peter Boyle) i el traficant de droga que manté relacions amb la seva filla. La pel·lícula es va estrenar tard i malament a Espanya, a rebuf de la cotització comercial que Avildsen havia aconseguit amb Rocky.

En qualsevol gènere

Filmar els primers avatars, conflictes personals, entrenaments i combats de Rocky Balboa abans que el boxejador corregués per la ciutat al ritme d’Eye  (això va passar en la tercera entrega), li va reportar a Avildsen un impecable estatus d’eficiència per a qualsevol gènere. A continuació va rodar un thriller amb rerefons nazi interpretat per George C. Scott i Marlon Brando (La fórmula, 1980), una comèdia al servei dels blues brothers Belushi & Aykroyd (Mis locos vecinos, 1981), les entregues de Karate Kid i algunes comèdies sense tanta repercussió. El seu últim treball va ser Van Damme’s inferno (1999), en què va lidiar amb una altra estrella musculosa com Jean-Claude van Damme i amb el remuntatge dels productors: va acabar firmant-la amb el pseudònim de Danny Mulron.