Anar al contingut

ESTRENES DE LA SETMANA

Carles Torrens: "Els romàntics 'pagafantes' tenen un cert aire tòxic"

Julián García

Carles Torrens: "Els romàntics 'pagafantes' tenen un cert aire tòxic"

Seguint un consell del director i productor nord-americà Brian Yuzna, Carles Torrens (Barcelona, 1984) als 18 anys se’n va anar a Los Angeles a estudiar cine. Allà ha rodat el seu tercer llargmetratge, 'Animal de compañía', història de terror psicològic i amor estrany a partir d’un ­paio obsessiu (Dominic Monaghan, el Charlie de Perdidos) que tanca en una gàbia de la gossera on treballa la dona de qui s’ha enamorat (Ksenia Solo). La cosa es complica quan descobrim que víctima i botxí no són, en realitat, tan diferents. El film, estrenat divendres, va guanyar el premi al millor guió en l’últim festival de Sitges.

¿Quin és el gènere que defineix millor la seva pel·lícula? De vegades sembla un idil·li 'indie', de vegades un thriller psicològic, de vegades un ­'torture porn'…  Jo la veig com una pel·lícula de suspens emocional gamberro. El que més em va atraure del guió és que l’espectador comença veient un film d’aire 'indie' circumscrit als paràmetres del cine de terror, i que, a poc a poc, s’adona que està veient una sàtira amb humor negre i mala bava sobre dos personatges extrems que acaben establint una relació molt, molt particular.

Una relació malaltissa: un home tímid que tanca la dona que estima en una gàbia… A 'Animal de compañía' apareix un tema del qual s’ha parlat molt poc fins ara en el cine: la masculinitat tòxica de l’home sensible, del mascle beta.

¿A què es refereix? Les pel·lícules 'indies' tenen sempre com a protagonistes homes tímids, bons tios, una mica friquis, que es volen lligar la Zoey Deschanel de torn. Ella, d’entrada, prefereix el mascle alfa, però al final acaba escollint el friqui encantador perquè és el que l’entén, el que la fa riure. Aquest discurs sembla progressista, però perpetua un punt de vista absolutament masclista, una fantasia misògina en la qual el romàntic pagafantes, en ­realitat, té un cert aire tòxic i vol el mateix que els altres: tenir la noia només com a trofeu. En aquest sentit, volia capgirar aquesta idea i satiritzar-la: que el romanticisme tòxic, masclista i ranci del protagonista li acabi explotant a la cara, i que disfrutem amb això.

¿Com va arribar a les seves mans el guió de Jeremy Slater? A través del meu agent, que és el mateix que el seu. Des del primer moment em va fascinar, però em van dir que estava en un calaix de MGM i que estava paralitzat. Gràcies a Joaquim Padró, de Rodar & Rodar, vaig poder parlar amb l’estudi i comprar-los el guió. Vam necessitar un any de negociacions. Després vaig contactar amb Revolver Picture Company, una productora de cine de terror nord-americana 'low cost'. Ells hi van posar la meitat del pressupost. La resta va ser capital català. I els diners que vaig guanyar a Sitges amb el curt 'Hide & ­Seek' dins del programa Cine365 Film.

Ha definit algun cop el rodatge d’'Animal de compañía' com de «tot a 100». El pressupost només ens va donar per a quatre setmanes de rodatge, quan una pel·lícula normal sol disposar d’un mínim de dos, tres mesos. Pocs diners, poc temps... Vaig haver de reduir el guió, sacrificar coses. Però al final em vaig centrar en el que importa, en la relació entre els personatges. Crec que les limitacions em van fer disparar la creativitat.

¿Com va aconseguir fitxar Dominic Monaghan? Jo no tenia ni idea que ell havia de ser el protagonista del primer projecte de MGM, el que estava paralitzat en un calaix. I quan estàvem preparant el nostre càsting, vaig rebre una trucada telefònica seva preguntant-me si volia esmorzar amb ell. Em volia convèncer perquè li donés el paper. No m’ho podia creure. Lògicament, li vaig dir que sí.

Vostè va rodar el 2011 ‘Emergo’, una pel·lícula molt interessant de posses­sions i found footage que no va tenir la sort que es mereixia. Es va estrenar tard. La vam rodar quan la primera 'Paranormal activity' encara estava als cines. Es va estrenar dos anys després, i el 2012 moltes de les aportacions visuals i narratives de les quals van ser pioners ja s’havien vist en films posteriors com 'El último exorcismo', 'Insidious' i 'Mama'.

Se’n va anar molt jove als EUA. ¿Quin balanç fa d’aquests anys? He viscut a cavall entre Los Angeles i Barcelona. He rodat dues 'TV movies' per a TV-3, dos llargmetratges, video­clips i curts... De feina no me n’ha faltat, però han sigut anys molt durs, de molt de patiment. Com a expe­riència vital ha sigut impagable, però crec que vaig començar a rodar massa jove, als 22 anys, i em vaig tirar al precipici sense xarxa. He acumulat experiència, però considero que he acceptat massa encàrrecs i he comès errors. No he aconseguit encara expressar-me artísticament com hauria volgut, al marge dels meus curts. A veure si ara aconsegueixo fer només el cine que m’apassioni, fer un salt qualitatiu...

0 Comentaris
cargando