Amor malaltís a la gàbia

El 2011, Carles Torrens (Barcelona, 1984) va estrenar a Sitges la seva opera prima, 'Emergo''Emergo', una suggestiva aproximació al gènere del fals documental de terror que, per a la seva desgràcia, va coincidir més o menys en el temps amb 'Paranormal activity' i 'El último exorcismo'. “Va semblar una altra més del gènere i, en fi, va ser una llàstima, perquè sé que tenia alguna cosa especial”, recorda. Gràcies a 'Emergo', però, va aconseguir un agent als Estats Units, que li va enviar desenes de guions per al seu segon treball. “Cap em va convèncer fins que em va enviar el de 'Pet'. Aquest em va enamorar”. Després d'un procés llarg i intricat, com tot el que s'emprèn només amb entusiasme, Torrens ha pogut tornar a Sitges per presentar aquest entremaliat i asfixiant 'thriller' psicològic protagonitzat amb molt de carisma per Dominic Monaghan i Ksenia Solo.

Costa explicar la trama de 'Pet' sense revelar les moltes sorpreses que amaga. Direm que tracta d'un paio gris, una miqueta raret, que treballa en una gossera i que un dia es troba amb una noia d'aquí s'havia enamorat a l'institut. Li demanarà una cita, li enviarà flors, però ella reiterarà les carbasses fins que ell la segresta i la tanca en una gàbia d'animals. “És millor no explicar gaire cosa més, però sí, hi ha un canvi radical a mitja pel·lícula, perquè ella... no és el que sembla”, diu Torrens, que se'n va anar als 18 anys a Los Angeles a estudiar cine. “És una història d'amor peculiar, perquè l'amor, en fi, és estrany”, diu de broma al seu costat Monaghan, inoblidable Charlie a 'Perdidos'.

Rodada a Los Angeles en tot just quatre setmanes amb un pressupost de “tot a 100”, 'Pet' és fruit de l'esforç personal de Torrens. “Era un guió del 2006 de Jeremy Slater, que estava en un calaix de MGM. Gràcies a Joaquim Padró, de Rodar & Rodar, vaig poder parlar amb l'estudi i comprar-los el guió. ¡Vam necessitar un any de negociacions!”. El 2014, Torrens va guanyar a Sitges el premi Cine365 Film, destinat a finançar una pel·lícula, gràcies al seu curt 'Sequence', i va invertir aquells diners en el projecte de 'Pet'. “Ha sigut un repte. Pocs diners, poc temps... Vaig haver de reduir el guió, sacrificar coses. Però al final em vaig centrar en el que importa, en la relació entre els personatges. Les limitacions em van fer disparar la creativitat”. O, com es diu, fer de la necessitat virtut.

"UNA HISTÒRIA ROMÀNTICA"

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Víctima d'un sever 'jet-lag' després d'haver arribat fa tot just 24 hores de Los Angeles, a Torrens el domina menys la son que l'entusiasme. El director explica que els seus principals referents han sigut 'Átame' d'Almodóvar i 'Lunas de hiel' de Polanski: “Em fascina la seva manera de tractar la relació malaltissa, com saben mantenir la flama de la bogeria”. A un nivell més visual, la primera part de 'Pet' evocaria, segons Torrens, al “cine indie americà dels 90, naturalista, una mica Jarmusch, DiCillo, Labute... I la segona “s'abraça a l'estètica del 'torture porn', tipus 'Saw', 'Martyrs' o 'Hostel', però sense ser, ni de bon tros 'torture porn', perquè en realitat, 'Pet' és una història romàntica. Macabra, però romàntica. Un idil·li destructiu, malaltís, però amb molt d'humor”.

Desenes de fans segueixen Monaghan amb fervor, alguns amb caràtules de DVD de 'Perdidos' perquè les firmi. No rebutja ni un autògraf ni una foto. Coixeja visiblement a causa d'un accident de moto a Bali que li va destrossar un peu i que l'ha obligat a passar dues vegades pel quiròfan. Ni una queixa. “Per preparar el meu paper, he llegit bastantes històries d'assassins en sèrie. Paios com Ted Bundy”, explica Monaghan. Ksenia Solo, per la seva part, assegura haver-se inspirat en “la Sharon Stone d''Instint bàsic' i la Rosamund Pike de 'Perdida'”. La jove actriu canadenca, sempre amable, sembla sorpresa de l'enrenou que genera al seu pas. És el que té ser la carismàtica Kenzi a la sèrie 'Lost girl'.