Mireia Torralba, de l’històric restaurant Amaya de la Rambla: «No volem tancar, però ens estan ofegant»

Amb 84 anys de trajectòria, el restaurant Amaya és un dels últims locals històrics que sobreviuen a la Rambla de Barcelona. Fundat el 1941, ha passat per tres generacions de la mateixa família fins a arribar a les germanes Mireia i Laia Torralba. Durant els últims anys, han rebutjat nombroses ofertes per vendre el negoci, però avui reconeixen que, per primera vegada, es plantegen escoltar les propostes. Les obres de reforma de la Rambla, la degradació de la zona i un model turístic cada vegada més precari, exposen, fan perillar la continuïtat d’aquest establiment de tota la vida. Mireia Torralba es mostra visiblement desgastada, però amb la convicció que encara hi ha marge per salvar no només el seu restaurant, sinó també altres locals històrics que queden a la ciutat.

L’Amaya té 84 anys i ha passat per tres generacions de la seva família. ¿Què significa per a vostè haver crescut aquí?

(Somriu) Això és casa. És part de la nostra vida. Recordo venir cada Nadal i Cap d’Any, perquè el meu pare i el meu avi havien de treballar al restaurant i ens quedàvem amb ells. El meu avi sabia que ens encantava la salsa dels xipirons en la seva tinta, la nostra recepta estrella, i ens la posava sola en un plat amb arròs. També han passat per aquí persones famoses de tot tipus: escriptors, actors, cantants... Des de Pink Floyd i Norman Foster, fins a la infanta Cristina i el llavors príncep Felip, Santiago Segura, Michael Douglas, Pau Donés... No acabaria mai d’explicar històries de l’Amaya.

El 2016 van celebrar els 75 anys amb una reforma del local, sense saber que s’acostava una pandèmia. ¿Què esperaven llavors?

Aquella reforma, fa nou anys, la vam viure amb molta il·lusió. La vam fer amb visió a llarg termini, pensant a renovar el negoci sense que perdés la seva essència i seguir endavant. En aquell moment, dèiem: «La pròxima reforma la farem quan complim 100 anys». Ara no sé si aquest dia arribarà.

En una entrevista amb aquest diari, aquell any, afirmava que no miraven mai les ofertes per vendre el local.

No m’agradaria tancar, però sí que és cert que costa molt tirar endavant. Vam venir de la pandèmia i, quan començàvem a remuntar, van arribar les obres de la Rambla; amb soroll, pols i tanques que ocupen part de la nostra terrassa. Ens estan ofegant, però ho suportaríem millor si almenys sabéssim què passarà quan acabin: si podrem tenir terrassa, amb quantes taules podrem comptar, en quines condicions... Però no ho sabem. Hem preguntat diverses vegades a l’Ajuntament de Barcelona, a través del Gremi de Restauració, i mai ens diuen res. La restauració a la Rambla funciona gràcies a les taules de l’exterior. Si no tenim garanties sobre això, no sabem per a què estem lluitant.

¿Què és el que més els està desgastant?

Hi ha hagut molta falta de consideració per part de l’administració cap als negocis que som aquí. Per exemple, el 17 de desembre de l’any passat, van començar a posar tanques davant de la porta del restaurant per obrir la calçada. Els obrers van treballar tres dies, van començar a picar i a desmuntar l’asfalt i després, al ser Nadal, se’n van anar de vacances i ens van deixar tota la tanca davant de la porta. Vam estar així tota la campanya de Nadal, sense ningú treballant a les obres. Això em transmet el missatge que els és igual. Avui, la terrassa continua sense ser un espai atractiu per al client pel soroll, la pols i les tanques que redueixen l’espai de taules i empitjoren l’estètica. Però, després de tot això, arriba el cobrament de la taxa de terrasses i l’Ajuntament ens demana el pagament del 100%. En aquest cas, crec que l’administració podria haver tingut la consideració de reduir la quota als establiments de la Rambla afectats aquest any. Per a ells seria poca cosa i per a nosaltres seria un gest que diria: «Som al vostre costat». Però no ha sigut així.

¿Té quantificat l’impacte econòmic de les obres?

Ara, amb les obres, estem molts dels restaurants de la Rambla amb al voltant d’un 70% menys de facturació. L’any passat, la baixada ja va ser del 30%, i prèviament veníem de la pandèmia. Encara falten dos anys d’obres i, quan acabin, no sabem què passarà. Estem perdent diners, però, si sabéssim que això d’ara és una inversió per al futur, aguantaríem amb una altra actitud.

¿El canvi d’ambient a la Rambla també afecta la supervivència del restaurant?

Sí. La Rambla és casa meva, des de petita que la passejo de dalt a baix, i ja no és el mateix. L’ambient s’ha degradat molt. Abans, la gent podia passejar tranquil·la, els qui anaven al Liceu després venien a sopar aquí... Ara, a partir de certa hora de la tarda, el carrer està desert. A més, durant el dia hi ha carteristes, venedors de xiulets, ventalls, imants, fins i tot gent oferint droga. I, al meu parer, poca presència policial. He sentit fins i tot guies recomanar als turistes que no s’asseguin a les terrasses de la Rambla per inseguretat.

¿Quin tipus de visitant arriba ara?

La degradació de la Rambla provoca que la gent local no vingui. Ara, el que predomina és un turisme de baixa qualitat, al qual li és igual on menjar. Alguns venen sense samarreta, en banyador, volen menjar pizza, pasta, grans copes de sagnia o gerres de cervesa de litre. No els interessa la qualitat. A l’Amaya tenim les receptes de tota la vida, no hem canviat la nostra carta i continuem amb els plats de sempre: xipirons en la seva tinta, cua de toro, cocotxes de lluç... Però el turista de baixa qualitat no ve a buscar aquest tipus de plats.

¿Què necessitaria la Rambla per recuperar el seu atractiu?

Més presència policial, més ordre, més cura. Està molt bé arreglar el terra del carrer, però necessitem anar més enllà. Necessitem policia que cridi l’atenció a qui va sense samarreta, als venedors ambulants que molesten els visitants. Que la gent pugui passejar tranquil·lament i prendre alguna cosa, com passa a la rambla de Catalunya. I també necessitem una aposta clara per un turisme de qualitat, que atragui un altre tipus de públic. Nosaltres, igual que altres restauradors de la zona, estem disposats a invertir per tenir terrasses noves i boniques, ja que també formen part del paisatge de la Rambla i condicionen el tipus de públic que atrau.

Si tingués certeses sobre el futur de la Rambla, ¿aguantaria?

Per descomptat. Si saps per què lluites, ho fas amb il·lusió. Però no sabem com seran les terrasses, quantes taules tindrem, ni tan sols si podrem invertir a fer-les boniques i atraure un visitant de millor qualitat. Necessitem saber què ens trobarem el 2027 quan acabi l’obra, per saber si val la pena fer l’esforç de sobreviure ara.

Més enllà de l’Amaya, ¿què sent al veure tancar altres locals històrics a Barcelona?

Notícies relacionades

Respir, residència temporal per a dependents, guanya habitacions

Tranquil·litat a Viu Montjuïc

És molt trist. Tenim tants exemples de comerços de tota la vida que tanquen... I, quan això passa, la gent es lamenta. Però abans ningú es pregunta: «¿Què va fer l’administració per donar-li un cop de mà?» o «¿Quan va ser l’última vegada que vaig anar-hi?». La realitat és que queden pocs negocis de proximitat i és un mal que està patint Barcelona: que està perdent les coses de sempre i, al final, tindrem una ciutat sense esperit, sense barri, i el moment d’evitar-ho és ara, abans que passi. Després, recuperar-lo serà impossible.

Per això, a més de l’ajuda de l’administració, els negocis de proximitat també necessiten el suport de la gent de Barcelona. Que els que venien al restaurant amb els avis, que baixen amb les seves famílies al port o al Liceu, es recordin de nosaltres. Ens donaria forces veure que torna el client de tota la vida. De moment, l’Amaya no ha tancat i ens encantaria rebre’ls amb més freqüència.