El peix al cove de Salvador Illa

Tot i que cap de les dues efemèrides ja no desperta entusiasme a Catalunya, aquesta setmana s’han complert 20 anys de l’aprovació de l’Estatut al Parlament i vuit del referèndum de l’1-O. La prova de quant han canviat les coses en poc temps és que ni una iniciativa ni l’altra serien possibles en l’actualitat. Fonamentalment, perquè a la Cambra que les va aprovar avui no hi ha prou majoria per repetir-les. En el cas de l’1-O, és evident que l’independentisme no té força política ni social per impulsar un nou envit. Quant a l’Estatut, aquell inèdit consens de 120 diputats es quedaria ara en 83, quan es requereixen 90 vots per reformar la norma. I això suposant que Junts entrés en el joc com llavors hi va entrar CiU, cosa que és suposar molt. Doncs això: impossible.

A la casella de sortida

Malgrat aquesta circumstància, el tauler català sembla haver tornat a la casella de sortida d’aquell 30 de setembre del 2005. A la Generalitat hi ha un president del PSC avalat per ERC (com el 2003 i el 2006) a canvi d’un model de finançament singular per a Catalunya. Una proposta que s’inspira en l’Estatut que va sortir del Parlament, que preveia que el Govern recaptés tots els impostos i després n’aportés una quantitat a l’Estat. El pacte entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero va descafeïnar la fórmula amb un consorci Estat-Generalitat que mai es va arribar a desplegar. Una vegada retallat l’Estatut pel Tribunal Constitucional, Mas va plantejar un pacte fiscal en la línia del concert econòmic basc, que també guarda certes similituds amb el sistema "singular" que avui està sobre la taula.

Hi ha tres carpetes obertes més que ens recorden bastant als debats d’aquell Estatut. Sobre Rodalies s’està negociant el traspàs integral que culmini l’acord parcial que, el 2010 (abans del procés), va permetre a la Generalitat gestionar-ne els trens i el personal. El PSOE i Junts han pactat una cessió de competències en immigració que va embarrancar al Congrés per la pinça de les dretes i Podem. I l’oficialitat del català a la UE, tot i que està bloquejada, ha arribat almenys a la taula de Brussel·les, una cosa impensable fa uns anys. El Govern de Salvador Illa, que té un interlocutor socialista a la Moncloa com el van tenir Pasqual Maragall i José Montilla, mira de recuperar les quotes d’autogovern que va amputar el Constitucional.

¿Tindrà èxit Illa en aquesta estratègia de nou peix al cove? L’estabilitat que reflecteix actualment el Govern no dissipa les boires en l’horitzó. El trencaclosques és més que conegut: Illa depèn que Sánchez compleixi els seus compromisos amb ERC perquè sosté els dos presidents, però alhora Sánchez ha d’acontentar Junts, principal adversari del PSC i d’Esquerra. I si bé a Carles Puigdemont li pot convenir per ara apuntalar el líder del PSOE pensant en la seva amnistia, cada vegada que li dona aire també proporciona cert oxigen a Illa. Tot aquest intricat puzle pot saltar pels aires si Sánchez no és capaç d’esgotar la legislatura, una cosa que no només està en mans dels seus socis catalans, sinó també de Podem, que sembla disposat a forçar un avanç electoral per esborrar del mapa Sumar.

¿Cal alarmar-se amb Orriols?

Notícies relacionades

Una empleada del PSOE va mentir sobre els diners en sobres que cobrava Ábalos

Dolors Montserrat: "Cal treballar diplomàticament per la pau a Gaza, no fer ‘performances’"

Aquest escenari deixaria Illa, Junts i ERC sense rèdits de què presumir de cara al pròxim cicle electoral, en el qual hi haurà un nou actor que ha començat a posar nerviosos tots els partits: Aliança Catalana (AC). ¿Està justificada l’alarma? Com passa a Vox en el conjunt d’Espanya, la marca de Sílvia Orriols, lliure del desgast de governar, es nodreix del descontentament amb els partits tradicionals, però la particularitat del tauler català, on conviuen l’eix social i l’eix nacional, provoca que AC no begui només del calador de la dreta. Encara que defensi la independència unilateral, com que aquesta pulsió s’ha diluït, a Orriols la poden recolzar ara votants de Vox i el PP atrets per la seva mà dura contra la immigració. I, malgrat aquest discurs xenòfob, també poden triar aquesta papereta votants de Junts i ERC irritats pels seus pactes amb els socialistes i nostàlgics del procés.

Dos exemples d’aquesta tendència. L’últim baròmetre del CEO augurava 10-11 escons per a Aliança al Parlament perquè absorbia el 8% dels votants de Junts, el 7% dels del PP, el 5% dels de Vox i el 4% dels d’ERC. I l’enquesta electoral de Barcelona que vam publicar a EL PERIÓDICO la setmana passada reflectia que, a la capital catalana, Aliança atrau el 10% dels votants de Vox, el 7% dels del PP, el 5% dels de Junts i el 4% dels d’ERC. És obvi que un hipotètic fiasco del peix al cove d’Illa, i per extensió de Junts i ERC, només serà carburant per a Orriols.