Julio Iglesias: "El meu gran èxit és estar viu"

Julio Iglesias té nou treball discogràfic: 'México & amigos', una revisió, cançó per cançó, de la seva obra anterior, 'México', en la qual comparteix micròfon amb una selecció de veus del món llatí, des de Pablo Alborán fins a Omara Portuondo passant per Andrés Calamaro i Joaquín Sabina. El cantant espanyol més internacional truca a aquest diari des de Marbella.

Aquest estiu no el veurem actuant per aquí. No, tinc els tres mesos lliures, però estic mig preparant un llibre, un llibre llarg, per explicar tot el que l’altra gent pugui explicar malament. Sí, ho he de fer. És l’edat i el moment justos. La memòria no em falla encara i tinc gent que m’ajudarà, un bon escriptor nord-americà i un altre d’hispà, perquè no se m’escapi res. He promès no dir qui són.

¿Un llibre de memòries? Sí, un llibre fort. No serà curt, perquè jo no he sigut curt mai [riu]. I no penso cantar fins a l’octubre. Aquesta setmana he cantat a Rússia. Però el més important que he d’explicar-li és que estic viu.

¿És un fet prodigiós? Estar viu en tots els sentits és el meu èxit més gran. No em queixo, bé, només una mica de la ciàtica, que la tinc des que jugava a futbol, unes punyalades que se’t claven a la lumbar. Però jo em desperto sempre amb ganes de fer alguna cosa. A vegades em llevo amb 20 anys i després me’n vaig a dormir amb 150, també és veritat. Però jo nedo cada dia. Li explico el meu programa: avui m’he llevat d’hora, he fet gimnàstica… Gimnàstica relativa, ¿eh? Una gimnàstica passiva, descompressió de tots els llocs on s’ajunten els ossos, que és el primer que comença a fer-te mal. Però bé, hi pot haver gent que llegeixi això i que digui: «Aquest tio és tonto». Jo, aquí, explicant el meus problemets quan al món hi ha problemes tan greus.

Ara que ho diu, l’any passat ens va confessar que era més de Hillary Clinton que de Donald Trump, i ja veu. Sí, no cal que m’ho recordi [riu]. És una petita desgràcia. Jo crec que aquest president està acostumat a parlar de negocis i en política el negoci existeix però les coses són més profundes, culturals, amb història. S’ha de conèixer els països profundament, i ell ha portat el seu estil a la política d’una manera vulgar, amb moltes estupideses a Twitter i als mitjans de comunicació.

¿L’indigna? Em fa llàstima que un país tan gran i amb tant de criteri com els Estats Units ara es vegi enfosquit per una presidència vulgar. La paraula és aquesta, vulgar.

Així, ¿ha entrat ja en matèria en aquest llibre? Encara no. Estic mirant d’anar apuntant circumstàncies, recordatoris, que em serveixin per mantenir després una línia.

¿El publicarà l’any que ve? No en tinc ni punyetera idea. Són històries que un va explicant de mica en mica. Ha de tenir la disciplina de la cronologia, encara que això tampoc m’interessa gaire: no vull anar any per any, sinó centrar-me en les motivacions i les històries naturals.

Ficar-se en un llibre de memòries suposa mirar cap enrere. ¿Li ve de gust aquest exercici? Mirar per fer públiques coses que la gent no coneix, per explicar perquès. Hi ha una obligació de fer-ho. S’han d’entendre aquests perquès en la vida dels artistes.

¿Poden modificar la imatge que es tingui de vostè? La pretensió no és canviar la imatge. Els que pensen que soc gilipolles no deixaran de pensar-ho, i els que pensen que soc més llest del que sembla, tampoc. I els que m’estimen se n’alegraran perquè els explicaré coses que els faran gràcia. Anècdotes boniques i indisciplines. Disciplinar l’indisciplinable.

¿És indisciplinable? No sé el que soc. El que sí puc dir és que he après a aprendre, que és fotut. Ja sé que un vi és blanc i ja sé que un vi és negre, i puc saber quan és d’una bona anyada o si està fet amb afecte. El vi té moltes connotacions. Parlo molt de vi perquè és un dels meus grans ajudants.

Hi ha diversos llibres sobre vostè, o al voltant de vostè, com la novel·la '¡Oh, es él!', que Maruja Torres va escriure als 80. Sí, la Maruja no és que m’estimés gaire. Però amb el temps s’aprèn a estimar més la gent. Jo l’estimo molt, a la Maruja. Escriptora descomunal, molt intel·ligent. Va estar a prop meu a Califòrnia i en aquella època jo era molt dolent, molt dolent, jugava a ser entre gilipolles i vividor.

No fa gaire va sortir un altre llibre, d’Andrés López, que reivindica el Julio artista i músic. No el conec. Ja el veuré. El meu aspecte musical és molt confús. Jo vaig començar cantant molt malament, era un mal cantant, i no cal que la gent em digui «no, no, eres molt bo»; quan m’ho diuen, jo llavors m’insulto més a mi mateix. Però he cantat amb tots: de Stevie Wonder a Sting, de Sinatra a Plácido, dels clàssics al rock, tots els d’Europa, com Johnny Hallyday, Michel Sardou, Andrea Bocelli… I en aquest disc canto amb els meus artistes llatins i em sento molt honrat que aquests grans artistes  m’hagin permès cantar amb ells. Ho dic de cor, perquè és molt difícil que vulguin cantar amb mi.

¿Per què ho diu? Perquè cantar amb mi té una connotació molt complicada. Sabina ha tingut un parell de collons, no era fàcil per a ell, i ha sigut un atac de generositat. Lògicament, jo soc el 'pijo', i ell, el 'golfo', però ja està bé.

La seva cançó, 'Y nos dieron las diez', és una intrusa en aquest disc de peces mexicanes. No és mexicana, però no hi ha grup ni mariachi a Mèxic que no canti aquesta cançó. Jo crec que la va escriure amb un parell de tequiles. Una cançó bella, que la podia haver fet, d’una manera més antiga, més curta, José Alfredo Jiménez.

'México' era un homenatge a aquest país, i 'México & amigos' sembla dirigit a tot el món hispà. És un disc que la companyia em va proposar per donar més amplitud a aquestes cançons. Hi faig un tribut a la gent que, dins d’aquest món intel·lectual al qual pertanyen, es permeten la gosadia de cantar amb mi. Hi pot haver qui digui «com ha de cantar Joaquín amb Julio, si Julio és un cursi», però aquestes desqualificacions ja me les dic jo a mi mateix. Jo vaig entendre molt els meus crítics els primers 30 anys. Després ja no. En el món anglosaxó tot això ho van ignorar: allà em van descobrir cantant amb Diana Ross, Willie Nelson, els Beach Boys… Allà no existeix aquesta connotació dels meus inicis, de quan 'Manuela' o 'La vida sigue igual', que les cantava amb un to gutural molt antimusical, i que devien tenir gràcia pel que deia més que per com ho cantava. En altres països em van conèixer quan ja havia escrit 'Abrázame', 'Hey'… Cançons de lletres petites però d’històries llargues.

¿A Espanya ha patit prejudicis, llavors? Sí, però és lògic. ¿Qui no ha patit prejudicis en un país amb tantes opinions? Espanya és un país que opina, i que opina apassionadament, i on la reflexió és difícil, perquè som molt emocionals. Aquest llibre donarà resposta a molts prejudicis i ajudarà a entendre coses.

En els seus concerts crea climes en lloc de desitjar impactar amb una successió de 'hits'. El concert per a mi és una forma de fer l'amor amb la gent sense quedar embarassat. Si tu no arribes a comunicar una emoció a la gent, per molt bé que cantis… Les 'standing ovation' no valen per a res. L'únic que val és que a algunes persones se'ls posi la pell de gallina, com deia la meva vella mare. Alla ja tens un defensor per a tota la vida. El sentiment és prioritari.

Últimament hi ha un degoteig de cantants i grups que pleguen, com Rubén Blades. És una pena: Rubén és un geni, ha fet algunes de les cançons més grans de la història.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

¿Es veu més aviat com Charles Aznavour, actuant indefinidament? Aznavour té 92 anys, gairebé 20 més que jo, i no para de cantar. És molt sec, petitó, el seu cor no ha de bategar tan fort perquè la sang li arribi al cervell, és orgànicament fort. Està tan vell com fa 60 anys, però per dins és més jove que tots nos-altres. Aquesta joventut orgànica li permet cantar fins al final. I és un prodigi. És un creador natural, un home que cal seguir. És inspiradora la gent que sobreviu a la seva pròpia edat.

¿Vostè espera ser-ho també? Ara estic organitzant una mica la meva vida psíquica, aquest llibre, perquè no surti gaire nostàlgic i m’avorreixi, perquè la nostàlgia no és gaire amiga meva. I a l’octubre, començaré una gira i no l’acabaré mai. Sí, això és el que penso fer.