Viv Albertine, confessions d'una amazona punk

Viv Albertine tenia 11 anys quan un dia, passejant per Muswell Hill, li va dir al seu pare que el seu somni era convertir-se en cantant pop. «No ets prou chic», li va respondre el papa. Va ser el primer d’una llarga llista d’homes que, en un moment o altre, van tractar de minar la seva autoestima per mantenir-la apartada de la seva vocació musical. Una vocació que havia nascut poc abans a l’escoltar una cançó dels Beatles apropiadament titulada You can’t do that (No pots fer això). Albertine va consagrar la seva joventut a demostrar que sí que podia fer això, i es va convertir en la guitarrista d’un dels grups més especials i inspiradors del punk britànic: The Slits.

Viv Albertine tenia 55 anys (també tenia una filla i havia deixat enrere un càncer de coll d’úter) quan el seu marit li va plantejar que, si volia salvar el seu matrimoni, havia d’abandonar l’activitat musical que amb gran esforç i perseverança havia reprès un any enrere. «Tu no ets una verdadera artista. Ets massa vella i el que fas és una pèrdua de temps», li va dir. Albertine se’n va separar i va seguir tocant la guitarra. També va fer alguna cosa més: escriure un fantàstic llibre de memòries, 'Ropa música chicos' (Anagrama), que a més d’oferir una vibrant crònica en primera persona de l’esclat punk a la Gran Bretanya articula una reflexió lúcida i valenta sobre la maduresa, la vida domèstica i l’expressió artística com a via de superació i coneixement.

Viv Albertine té avui 62 anys i és a Barcelona per parlar del seu llibre, una autobiografia que comença amb aquestes paraules: «Qui escriu una autobiografia és imbècil o està a la ruïna». Poca cosa podem dir sobre la seva situació financera, però, per descomptat, l’exguitarrista de les Slits no té ni un pèl d’imbècil. Nascuda a Austràlia i criada a Londres en una llar sense llibres, discos ni estímuls culturals de cap tipus, Albertine ha fet carrera en la música, ha dirigit pel·lícules per a cine i televisió i s’ha reinventat com a escriptora (prepara la seva segona obra). «Una de les idees que hi ha darrere de 'Ropa música chicos' és que, per molt petit i limitat que sigui l’entorn del qual procedeixes, sempre hi ha alguna cosa a la quat et pots aferrar per construir una vida que valgui la pena. Aquest és un missatge molt punk», assenyala.

UNA LLUITA EXTENUANT

Però la construcció d’una vida valuosa sobre uns fonaments inestables és un treball dur i pot tenir un preu molt  alt. De totes les fotos que s’inclouen al llibre (i n’hi ha un munt), només tres mostren una Viv somrient i relaxada, i en una d’elles té 5 anys. «No puc dir que els dies del punk fossin una època feliç. Per a algú com jo, una noia de classe treballadora que tractava d’expressar-se de forma artística, cada pas era una guerra. Les Slits vam ser agredides, insultades i menyspreades de totes les maneres possibles. I moltes dones artistes de l’època poden dir una cosa semblant. Va ser una lluita extenuant que ens ha deixat uns danys irreparables».

És interessant anotar que en les altres dues imatges en què Albertine transmet una cosa semblant a l’alegria, fetes amb 35 anys de diferència, està present Mick Jones, l’heroic guitarrista dels Clash. Tots dos es van conèixer a l’Escola d’Art Hammersmith, van anar junts a veure els Sex Pistols, es van fer nòvios, van trencar, es van reconciliar i van tornar a trencar. Jones va acompanyar Viv a comprar la seva primera guitarra (una Les Paul Junior 1969) i va ser el primer home que es va prendre seriosament la seva carrera musical. La va animar a pujar a un escenari el 1976 i va tornar a fer-ho el 2010: quan Albertine intentava refer-se en un oceà d’inseguretats, ell es va posar a la seva disposició per gravar un 'single' de títol audaç: 'Confessions of a MILF'.

A part de la meva família, només hi ha hagut una persona a la qual em vaig proposar deliberadament no ferir quan escrivia el llibre, i aquest és Mick [Jones]. Sempre m’ha importat molt la seva opinió, i em vaig sentir commoguda quan em va dir que li havia semblat brillant i inspirador». A més de Jones, per les pàgines de Ropa música chicos desfilen tots els grans noms de la primera onada del punk britànic: Malcolm McLaren, Vivienne Westwood, Sid Vicious (de qui ofereix un afectuós retrat molt allunyat de la caricatura habitual), Steve Jones, Joe Strummer, Paul Simonon, Chrissie Hynde, Johnny Thunders, Siouxsie Sioux, Vic Godard… i Johnny Rotten, protagonista del còmic i patètic episodi en què l’autora relata la seva primera (i desastrosa) temptativa de sexe oral.

NOSTÀLGIA DEL SEXE "ANALÒGIC"

Notícies relacionades

¿S’esgota la música urbana?

Fusió de tendresa i ràbia política

«Érem molt ingenus i molt ignorants en qüestions sexuals–recorda–. Nosaltres no vèiem porno, amb aquests actors depilats capaços de fer postures fantàstiques. Érem més aviat com animals maldestres i peluts que es refregaven com podien. Allò no tenia res a veure amb el sexe altament tecnificat d’avui dia. Era sexe analògic. Molt divertit. La veritat és que sento nostàlgia d’aquell sexe».

Deu ser una de les poques coses que troba a faltar d’aquells dies. El punk, diu, és una cosa que pertany al passat i allà s’ha de quedar. «Detesto que les coses es repeteixin. A més, estar en un escenari amb una guitarra ja no em sembla un acte de rebel·lia. Mitificar el punk, convertir els músics en ídols, és més aviat reaccionari. Crec que per a una dona és més radical convertir-se en arquitecta o ser una advocada dedicada als drets humans. Si avui tornés a començar, això és el que voldria fer». Potser encara hi està a temps. Al capdavall, és Viv Albertine. Ella pot.