Juan Goytisolo, mort d'un dissident

Juan Goytisolo, l’escriptor barceloní de «nacionalitat cervantina» que es vantava de ser «un moro a tot arreu» i que va abraçar el desterrament per conquistar la llibertat, ha mort aquest diumenge als 86 anys a Marràqueix (Marroc), ciutat a la qual residia i des d’on exercia de consciència crítica d’un món respecte del qual sempre va sentir l’estranyament del dissident. Autor d’una obra mutant que abraça diversos gèneres (novel·la, conte, assaig, poesia, reportatge, llibre de viatges, memòries) i que va passar del realisme social de postguerra a l’experimentació i la recerca de nous camins, el gran dels germans Goytisolo va ser distingit amb el Premio Nacional de las Letras el 2008 i amb el Cervantes el 2014, un reconeixement que li va arribar quan ja no l’anhelava i que l’escriptor va encaixar amb la seva habitual actitud desconfiada.

De fet, el seu discurs d’acceptació, pronunciat el 23 d’abril del 2015 davant del rei Felip i el llavors ministre José Ignacio Wert, ha quedat com el més obertament crític amb la situació política espanyola de tota la història del guardó. «M’imagino l’hidalgo manxec muntat a cavall de Rocinante atacant amb la llança alçada els esbirros de la moderna Santa Germandat que procedeixen al desallotjament dels desnonats, contra els corruptes de l’enginyeria financera o, travessant l’Estret, al peu de les reixes de Ceuta i Melilla, que ell pren per encantats castells amb ponts llevadissos i torres emmerletades, socorrent uns immigrants l’únic crim dels quals és el seu instint de vida i l’ànsia de llibertat –va proclamar–. Sí, a l’heroi de Cervantes i als lectors tocats per la gràcia de la seva novel·la ens resulta difícil resignar-nos a l’existència d’un món afectat d’atur, corrupció, precarietat, creixents desigualtats socials i exili professional dels joves com en el que actualment vivim».

Nascut el 6 de gener del 1931 a Barcelona, en el si d’una família «burgesa i explotadora» amb casa a la Bonanova, Juan Goytisolo va quedar marcat, com tota la seva família, per la desaparició de la seva mare, Julia, que va morir el 17 de març del 1938 víctima d’un bombardeig de l’aviació franquista. Juan es va refugiar en la lectura i a poc a poc va incubar una vocació literària que va donar els seus primers fruits en forma d’una novel·la premiada i no obstant mai publicada ('El mundo de los espejos') i d’una altra que va aspirar sense èxit a la glòria del Nadal, va veure la llum el 1955 de la mà de Planeta i va ser calorosament elogiada per Josep Maria Castellet ('Juego de manos').

VIATGE A PARÍS

La publicació de 'Juego de manos' va coincidir amb el seu primer viatge a París, ciutat a la qual va decidir instal·lar-se un any després per fugir de l’«asfixiant» atmosfera del franquisme. A la capital francesa va treballar com a assessor literari a l’editorial Gallimard i va entaular una relació amb Monique Lange, secretària del servei de traducció, que el va introduir als cercles literaris parisencs. Allà Goytisolo es va començar a distanciar de la via del realisme social que havia transitat fins llavors i va iniciar un camí d’heterodòxia que va discórrer en paral·lel a l’acceptació de la seva homosexualitat.

 A París, i sempre amb la guia de Monique, l’escriptor barceloní va alternar amb Marguerite Duras, amb Ernest Hemingway, amb Jean Genet... Especialment pertorbadora va ser la seva primera trobada amb l’autor de 'Diario del ladrón', a qui Goytisolo considerava la seva «única influència adulta en el pla moral» i a qui anys després va dedicar el volum 'Genet en el Raval'. Segons relata a les seves memòries, es van conèixer en el curs d’un sopar i Genet va trencar el gel preguntant-li a boca de canó si era «maricon». «Bé, he tingut les meves experiències», va balbucejar el català a manera de resposta. «¡Experiències! –va vociferar Genet– ¡Tothom ha tingut experiències! ¡Parla com els pederastes anglosaxons! Jo em referia a somnis, desitjos, fantasmes».

A LA TRIBU DE MARRÀQUEIX

Notícies relacionades

Juan Goytisolo un Cervantes entre dues ribes

Amb el peu esquerre

Perseguint aquests «somnis, desitjos i fantasmes», Juan Goytisolo va traslladar la seva residència a Marràqueix el 1981, on, a més d’envoltar-se d’una nova família composta per amants, empleats, cunyats i nebots (la seva «tribu», en deia), va cultivar el seu personatge d’intel·lectual a la perifèria, va bastir un pont cultural entre la tradició àrab i la literatura medieval espanyola i va exercir un inesperat magisteri sobre una nova generació d’autors joves (els de l’anomenada 'generació Nocilla') que van veure en ell un model per als seus exercicis d’autoficció i ruptura de les convencions.

Allà, a Marràqueix, molt a prop de la seva estimada plaça de Djemà el-Fna, li ha arribat la mort «per causes naturals» (així ho ha fet constar la família) després d’una llarga temporada de xacres que l’han mantingut pràcticament reclòs. I allà al Marroc, al cementiri marí de Larraix, on reposen les restes de Genet, serà enterrat els pròxims dies, com ell mateix va disposar. Exiliat ja per sempre.