Navalni, morir per no rendir-se
Dos anys després de la seva mort en una colònia penal de l’Àrtic, el nom d’Aleksei Navalni torna a l’escena internacional no per nostàlgia ni per ritual commemoratiu, sinó perquè diversos països europeus han decidit que la seva desaparició no pot arxivar-se com una fatalitat carcerària. Quan algú mor sota custòdia de l’Estat, la memòria deixa de ser un gest sentimental: es converteix en una forma mínima de justícia.
Els governs del Regne Unit, Suècia, França, Alemanya i els Països Baixos han denunciat formalment, amb base probatòria, que la seva mort no va ser conseqüència d’una malaltia sobtada ni de les dures condicions penitenciàries, sinó un assassinat polític, causat per una neurotoxina. El pas no restitueix l’opositor rus, però impedeix que el seu nom es dilueixi en la burocràcia de l’oblit.
Es troba a faltar que Espanya no figuri entre els signants. No per un càlcul diplomàtic ni per alineaments geopolítics, sinó per una cosa més elemental: la necessitat que una democràcia madura sigui present quan es defensa el principi que no hi ha cap Estat que pugui disposar de la vida dels seus adversaris.
Navalni va quedar sentenciat molt abans de morir. El dia que va tornar voluntàriament a Moscou després de sobreviure a un enverinament amb agent nerviós va segellar el seu destí. Sabia que seria detingut i condemnat i que el règim no perdona els que desafien públicament la seva impunitat. Tot i així, va tornar.
Humor negre
Una web satírica va resumir llavors la situació amb humor negre: "Detingut per negar-se a morir". Amb el pas del temps, aquella frase ha adquirit un to tràgic. No va ser empresonat per delinquir, sinó per demostrar que la por no era absoluta.
La seva força no residia únicament en el seu carisma ni en el seu domini del llenguatge digital. Residia a haver convertit la corrupció sistèmica en un relat comprensible per a milions de russos. Calia neutralitzar la possibilitat que continués encarnant una alternativa. Quan vaig escriure: "Navalni, detingut per negar-se a morir", sobre la seva detenció després de la tornada a Rússia, ja resultava evident que l’anomenat "pacient de Berlín" no havia tornat per guanyar, sinó per demostrar que no s’havia rendit. Aquella decisió no va ser temerària ni tampoc impulsiva: va ser una impugnació moral al règim que el volia mort o absent.
Les denúncies europees recents introdueixen un element decisiu: la mort no és una declaració simbòlica, sinó una imputació política. Quan hi ha diversos Estats que afirmen que hi ha proves suficients de responsabilitat, el debat ja no és sobre la figura de Navalni, sinó sobre la naturalesa del sistema que el va empresonar i sota la custòdia del qual va morir.
No es tracta de convertir-lo en màrtir ni d’idealitzar el seu programa, incomplet i discutit. Es tracta de reconèixer el que representava: l’evidència que la resignació no era l’única sortida per a Rússia. I això, en determinats règims, constitueix el més gran dels delictes.
Que alguns països europeus hagin decidit anomenar aquesta realitat és un acte de coherència democràtica. Que uns altres se’n mantinguin al marge no invalida el gest, però sí deixa una sensació incòmoda d’absència.
Notícies relacionadesQuan desapareix la mort sota custòdia deixa de ser una fatalitat i passa a ser un missatge. Navalni va tornar a Rússia sabent que probablement no en sortiria viu. No ho va fer per heroisme ni per càlcul, sinó perquè va comprendre que l’exili hauria sigut una altra forma de mort. Europa, que no corre aquest risc, només té una obligació molt més modesta: no permetre que la seva desaparició es converteixi en un expedient tancat.
Perquè quan un Estat pot eliminar el seu adversari sense que el món l’anomeni com a tal, no únicament mor un home. Mor també l’esperança que el poder tingui límits.
