Juan Goytisolo un Cervantes entre dues ribes

Un fort refredat i una molesta otitis no van deixar Juan Goytisolo (Barcelona, 1931) amb el millor humor per rebre la notícia queel premi Cervantes 2014 és seu. De moment i des de la llunyania del seu refugi a Marràqueix, les afeccions li van estalviar contestar a la molesta i sorollosa allau d'entrevistes que comporta el guardó. Molt probablement Goytisolo el rebrà amb emocions oposades, ja que s'ha passat mitja vida acusant el desamor de no haver estat prou reconegut a Espanya. De fet, el seu primer gran premi institucional espanyol va ser el Nacional de les Lletres que el va destacar molt tardanament el 2008. A això cal unir el seu habitual menyspreu a les distincions i al món literari.

El més gran dels germans Goytisolo va ser una de les veus contràries que es van alçar quan el 2001 el Cervantes va anar a parar a Francisco Umbral, que ell va definir com a «model de la putrefacció de la vida cultural espanyola». Si Umbral va rebre els mitjans de comunicació amb acudits i una copa de xampany, Juan Goytisolo ha optat per callar. «Només els que no aspirem a premis tenim llibertat d'expressió», ha dit per activa i passiva.

Cultura el premia amb 125.000 euros i la distinció més alta de la llengua castellana quan l'autor ja es troba pràcticament retirat de la seva producció de ficció, que va tancar amb El exiliado de aquí y allá, encara que no hagi renunciat a la seva tasca com a assagista i poeta (Ardores, cenizas, desmemoria, 2012) i el més fàcil és dir que si s'ha trigat tant és a causa del seu caràcter desarrelat i plural, de ciutadà del món -en aquesta època d'identitats monolítiques i encastellades-. El jurat va resumir la seva vàlua per «la seva capacitat indagatòria en el llenguatge i propostes estilístiques complexes desenvolupades en diversos gèneres literaris; per la seva voluntat d'integrar les dues ribes, la tradició heterodoxa espanyola i per la seva aposta permanent pel diàleg intercultural».

Fill de família bé barcelonina, amb els seus esquelets a l'armari -l'avi va abusar d'ell quan era petit-, Juan Goytisolo va fugir aviat de l'opressió franquista als 50 per instal·lar-se a París i crear-se de passada una mirada literària distanciada de la literatura social i realista que imperava aleshores. Va tenir una particular importància la seva trobada amb l'escriptora Monique Lange, que li va obrir les portes i els contactes a Gallimard i amb qui l'autor va disfrutar d'un matrimoni obert i gens convencional després d'haver assumit ell la seva homosexualitat. El seu biògraf Miquel Dalmau recordava al seu llibre sobre els tres germans Goytisolo (tots escriptors, tots competint entre si), una trobada en què Jean Genet li va etzibar amb la seva proverbial subtilesa: «¿Vostè és maricon? i ell es va veure obligat a reconèixer tímidament alguna experiència, i va fer així el primer pas per a la seva pròpia acceptació.

Als anys 60 va descobrir l'experimentació literària, cosa que ha dificultat també el seu coneixement per al gran públic, però que amb els anys ha incrementat el seu radi d'influència convertint-lo, per exemple, en pare espiritual dels actuals postmoderns espanyols en què podem trobar Juan Francisco Ferré, Jorge Carrión o Manuel Vilas. La seva etapa més reconeguda, per rupturista, se circumscriu a la famosa Trilogia del mal, integrada per Señas de identidad, Reivindicación del conde Don Julián -en la qual el seu germà Luis va voler veure ahir les seves millors pàgines- i Juan sin Tierra. Però limitar-se a això comporta oblidar el fonamental treball que en els últims anys ha fet que novel·les com Carajicomedia, La saga de los Marx o Telón de boca dialoguin amb la tradició clàssica espanyola de Cervantes i sant Joan de la Creu. Interessos com aquests tenen els seus assajos.

Notícies relacionades

Guerra civil versemblant

Un exercici de terror sense carisma

MÓN ÀRAB / La seva ingent tasca com a analista polític l'ha convertit en una de les veus lúcides en guerres com les de Bòsnia i Txetxènia i sobretot, com a bon coneixedor dels diferents aspectes del món àrab, ha aportat una important argumentació crítica a la ferida oberta entre Occident i Orient, abans i després de l'11-S.

El 1981 va decidir instal·lar-se a Marràqueix després de comprar-se una casa a prop de la popular plaça de Djemaa-el-Fna, potser l'únic lloc que aquest nòmada impenitent pot anomenar llar. El Marroc és també la visualització de la seva tasca com a pont entre cultures. En aquella casa, envoltat de treballadors àrabs amb les seves dones i els seus fills, ha format una família postissa gràcies a la qual, possiblement, ha suavitzat amb els anys el seu aparent tarannà adust. «Gairebé sense adonar-me, m'he convertit en l'avi d'una trentena de nens que em demanen caramels, em donen afecte i m'anomenen tiet», explicava a aquest diari, amb un dolç somriure. Aquell premi sentimental sembla haver-lo complagut molt més que no pas aquest Cervantes.