La mística del Primavera

El patró sonor amb què s’acostuma a identificar Primavera Sound, l’indie rock i rodalies, no va ser el dominant en la jornada d’arrencada del festival, sobretot tenint en compte els noms estrella. Un cantautor que se serveix de l’electrònica amb maneres místiques, Bon Iver, i una nova estrella soul interiorista, Solange, van centrar moltes mirades, ahir al Fòrum, en paral·lel a altres propostes substancioses, entre elles un concert sorpresa d’Arcade Fire.

La riuada d’assistents ja era voluminosa a mitja tarda, resignada als redoblats controls de seguretat tant en l’accés general com el de l’Auditori del Fòrum. Aquest recinte cobert va acollir d’hora dues actuacions impactants de dones amb història i misteri, la novaiorquesa Annette Peacock i la carioca Elza Soares. La primera, sola al teclat, amb una espècie de pamela que li cobria la meitat de la cara, ens va endinsar en el seu rar món de subtileses i abstraccions: melodies trencades per solucions harmòniques boiroses, de vagues ancestres jazzístics, i que a vegades donaven espai, és un dir, a ritmes electrònics. Cançons que expressaven reflexions personals i advertències de caràcter global, fonent romanticisme i apocalipsi. Repertori amb cites a peces de les seves obres de culte dels 70, com 'Too much in the skies', de l’àlbum 'X-Dreams'.

CARN NEGRA

Peacock té 76 anys, i Soares ronda els 80 (no hi ha quòrum sobre la seva partida de naixement), edats des de les quals és possible seguir trencant esquemes amb alegria. La brasilera va lluir caràcter, divisme (va cantar asseguda en un alt tron des del qual la seva llarga faldilla queia adoptant textures vegetals) i afany per inventar músiques en lloc d’acollir-se a patrons establerts. Una cosa semblant a una samba galàctica en la primera cançó, 'Mulher do fim do mondo', que dona títol al seu últim disc, i estructures de rock selvàtic, amb diàlegs corals, accents funky sinistres i les seves explicacions amb veu ronca dominant cada seqüència. Música amb missatges aïrats de gènere i raça: «La carn més barata del mercat és la carn negra», va cantar a 'A Carne', i va repetir, alçant el to, «soc negra, negra, negra», davant una audiència (blanca) extasiada.

Fora, a l’amfiteatre de l’escenari Ray Ban, Mishima va destapar el seu flamant 'Ara i res', del qual va oferir cinc cançons alternades amb rescats de clàssics com 'Tot torna a començar' i 'La tarda esclata'. Les noves, com 'Jimi', 'Una sola manera' i 'Qui més estima' van realçar l’ànima pop de Mishima amb un so clar, puntejat per la trompeta de Pablo Fernández. El va seguir la retrobada, feliç, 'troupe' de Broken Social Scene, amb el seu indie rock simfònic, a diverses veus, amb metalls, violí i el seu cançoner ampliat amb cites de 'Hug of thunder', el disc que publicaran el 7 de juliol.

Però a aquelles hores alguna cosa passava a l’escenari improvisat en un racó del recinte: Arcade Fire oferia un xou no previst, escalfament del que brindaran dissabte. Una hora trufada de 'hits' ('Reflektor, Neighborhood 3, Rebellion') i amb un parell d’avanços del nou disc, 'Everything now' (a la venda el 28 de juliol): la cançó que li dona títol i 'Creature comfort'. 

ELEGÀNCIA I METAFÍSICA

Notícies relacionades

Mor José Luis Cienfuegos, director de la Seminci

Catalunya llança un satèl·lit per a proves amb 6G

Als escenaris grans, música negra en diverses variants: un soul-funk pròxim al rock amb l’admirable Miguel, una mena de Prince californià de veu dolça i pròxima a un Marvin Gaye, i la insinuant Solange, germana petita de Beyoncé catapultada amb 'A seat at the table'. El va repassar, a partir de la subtil 'Rise', en un espectacle elegant, absorbent i amb un halo d’espiritualitat i transcendència. Vermell intens a l’escenari, metalls i dues ballarines de gestos sincronitzats. El seu posat hieràtic, de deessa babilònica, es va trencar quan va baixar a tocar als seus fans a 'F. U. B. U'. 

Com Solange, Bon Iver va portar a escena una delicada enginyeria d’estudi. Justin Vernon es va endinsar en la numerologia metafísica de '22, a million' traslladant ritmes microscòpics, 'autotunes' i insinuacions gospelianes sense oblidar-se de la seva popular 'Skinny love'. Interiorisme i melancolia en l’arrencada d’aquest Primavera.