Bowie, en un objecte d'art pop

Si ‘David Bowie is’ ha omplert de preades relíquies el Museu del Disseny, el llibre que l'acompanya no es queda enrere i és, al seu torn, una objecte d'art pop, un artefacte de 320 pàgines, de 24,5 per 31,5 centímetres, amb tapa dura, que Malpaso llança en edició espanyola i que mostra els objectes reunits amb la companyia de textos analítics absents en l'exposició. ‘David Bowie is inside’, títol del volum, ret un il·lustrat homenatge a l'home que, com anuncia a les primeres pàgines, “va obrir les portes que a altres els haurien barrat el pas”.

Un llibre espectacle, amb reproduccions a pàgina sencera i doble dels vestits i les encarnacions estètiques que van marcar època: Ziggy Stardust, el Duc Blanc, els bombats pantalons nàutics de la gira de ‘Heroes’, el peto verd inspirat en Le Corbusier. Fotos de l'àlbum personal, de família, la partitura original per a guitarra de ‘Space oddity’, la lletra manuscrita de ‘Rebel, rebel’. Amb pòrtics solemnes: textos de Martin Roth, director del londinenc V&A Museum, i els comissaris, Frida Giannini i Paul Withing (traduïts, com tot el llibre, per Ezequiel Martínez Llorente), que situen Bowie en una baula que connecta amb Warhol, Brecht, Nietzsche i Dalí. Alta cultura.

MÚSIC SOBRETOT

Davant tant de festí plàstic, està bé recordar que Bowie va ser, en primer terme, no tant una icona que va marcar tendències en la moda o un transformista sinó, sobretot, un creador de música, i a aquesta missió s'entrega el compositor i estudiós Howard Goodall en l'assaig situat al cor del llibre. Un text contundent i minuciós en què recorda que, si a Bowie el desposseíssim de les seves “flamants personalitats”, dels cabells vermells de Ziggy i l'arlequí d'‘Ashes to ashes’, és a dir, si tanquéssim els ulls, seguiria sent “un dels músics més significatius del segle XX”.

Per Goodall, el seu desenvolupament com a compositor va seguir el camí de Beethoven, Mahler, McCartney i Gershwin, si bé no era un innovador genuí sinó que es va situar en una “segona onada”, amb una “intuïció molt aguda” per llegir el moment i saber la manera de desenvolupar la seva inventiva. No és greu: en aquesta categoria, apunta, se situen tots els grans, com Bach, Mozart i Wagner.

DE CAMILLE PAGLIA A JON SAVAGE 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Altres assajos reclamen l'interès: Camille Paglia, amb el seu repàs detallat als canvis d'imatge en sintonia amb l'evolució dels rols sexuals als 70 i la incorporació de l'imaginari gai en el pop, i Jon Savage, recorrent la conversió de Bowie en icona de fans, en líder en transformació perquè els seus seguidors no es cansessin mai d'ell, i delectant-se amb les seves cites amb l'àcid William S. Burroughs. I un altre text intens, de Christopher Breward, sobre “l'estil i el poder de les caràtules (1967-1983)”.

El llibre finalitza amb un mapa del Soho londinenc en què s'ubiquen una vintena d'enclavaments associats a l'artista, molts avui ja inexistents, com l'UFO Club o els estudis Trident. Notes que ens recorden que Bowie s'ha convertit en una cosa que, al seu dia, es va situar als antípodes de la seva figura dinàmica: un objecte de museu.