Clint Eastwood, vaquer per accident

«No se m’acut res de més perillós que prendre’s seriosament un mateix», assegurava Clint Eastwood, que probablement és l’únic dels presents al Festival de Cannes que no es pren seriosament Clint Eastwood. Entre els que van intentar accedir al teatre on el director va celebrar ahir una classe magistral per acompanyar l’estrena de la còpia restaurada de Sense perdó (1992) hi va haver, literalment, ferits de diferent gravetat. Per alguns dels assistents l’odissea sens dubte no va valdre la pena: sobre l’escenari Eastwood va fer gala de la mateixa parquedat de paraula que els seus personatges més icònics. «Quan miro cap enrere i repasso com ha transcorregut la meva vida… penso que no hauria de pensar tant». Així tota l’estona.

Gairebé de forma inevitable, Eastwood té una llarga història en comú amb aquest festival. No només va obtenir-ne una Palma d’Or honorífica el 2009, sinó que també en va ser president del jurat el 1994, quan el triomf en el certamen de Pulp fiction (1994) va causar una cosa semblant a un terratrèmol en el panorama cinematogràfic. Al llarg dels anys, així mateix, diverses de les seves pel·lícules han competit aquí, tot i que Sense perdó no ho va fer. «Mai m’han preocupat els premis, i crec que això és part del que m’ha permès mantenir la serenitat al llarg dels anys».

Guanyadora de quatre Oscars, aquella pel·lícula va ser l’última de la seva filmografia adscrita a un gènere, el western, del qual assegura haver estat enamorat des de ben petit. «Vaig créixer als anys 30, i aleshores tots els nens volien una pistola i cavalcar en cavall. Crec que el que fa úniques les pel·lícules de l’oest és que mantenen viva la fantasia d’un heroi molt particular, el llanero solitario fet a si mateix».

Notícies relacionades

La Granja Vendrell reneix aliena a les modes

Art, ignorància i protesta

La interpretació, recorda, va arribar a la seva vida per accident. «Al meu institut estaven muntant una obra teatral en què un dels personatges era un noi bastant babau, i el professor va pensar que jo seria perfecte per al paper. L’obra va ser un èxit, perquè era tan dolenta que resultava graciosíssima». Tampoc va ser la vocació el que posteriorment, als 50, el va animar a anar a classes d’art dramàtic. «Em vaig adonar que moltes noies s’hi apuntaven, i per això ho vaig fer».

El que va venir després van ser 60 anys de carrera, davant i darrere la càmera. Mentre la repassava, entre altres anècdotes, va recordar que els productors de la seva primera pel·lícula com a director, Escalofrío en la noche (1971), eren reticents a pagar-li un sou. «I tant me feia; hauria pagat jo per fer-la». Va afirmar, així mateix, que va acceptar protagonitzar Harry el Brut (1971) perquè li venia de gust explicar una història transgressora: «Eren els 70, abans que la nostra cultura es veiés castigada per la dictadura de la correcció política». I parlant d’incorrecció: preguntat per Meryl Streep i el rodatge d’Els ponts de Madison (1995), va murmurar un «Sí… va ser… divertit», abans d’arrufar les celles. Per què més paraules.