L'economia de la fi del món

A 'L’home al castell alt', Philip K. Dick imaginava, en una infeliç ucronia, què hauria passat si els Estats Units haguessin perdut la segona guerra mundial i Alemanya i el Japó acabessin repartint-se la majoria del seu territori. Reinventar la història ens posa en alerta de les amenaces que l’atzar i la política ens té reservades, però el present és un lloc segur, i el passat, ja ha passat. ¿Què fem, llavors, amb la novel·la distòpica en el segle XXI? Que pot convertir-se en documental, sobretot tenint en compte que ja vivim en una societat distòpica sense haver-nos-en adonat. 

Per això, quan Lionel Shriver (Gastonia, EUA, 1957) decideix arrencar 'Los Mandible' el 2029, l’any en què es col·lapsarà Amèrica, l’any en què deixarà de pagar el seu monumental deute públic, desapareixeran les classes mitjanes i acabalades, i la civilització occidental s’enfonsarà, ens entra una por que reconeixem com a pròpia i immediata. Perquè el present ja no és un lloc segur, perquè la volatilitat dels mercats ens ha convertit en éssers efímers, en verdaders fantasmes econòmics.

    

CRONISTA SOCIAL

Shriver perfecciona la seva condició de cronista social en aquesta novel·la que també és un assaig documentadíssim sobre els possibles escenaris que ens podem trobar si un dia no tan llunyà el president dels Estats Units –el primer llatí, per clavar-li una bufetada a Donald Trump– declara la guerra financera a la Xina i Rússia, que li han passat la mà per la cara com a primeres potències mundials. Per a Shriver, que ha forjat la seva carrera literària posant el dit a les llagues de la realitat americana –la matança de Columbine a 'Tenemos que hablar de Kevin', el sistema sanitari a 'Todo esto para qué', l’obesitat a 'Big Brother'–, és l’oportunitat d’explicar que l’11-S no va ser tan greu si el comparem amb l’actual estat de coses, que la política és un assumpte frívol si l’exposem a les armes de destrucció massiva del sistema financer i que el que va passar el 2008 –que la novel·la descriu com un episodi pròxim a l’Apocalipsi, el retorn literal a l’edat de pedra, amb disturbis violents i talls d’aigua– és pecata minuta si mirem amb lents d’augment el que ha de venir.

QUATRE GENERACIONS

Notícies relacionades

De Springsteen a Dràcula: 10 propostes per a la rentrée cinematogràfica

Woodstock, 1999: fogueres d’odi, escombraries i testosterona

Aquesta és una saga familiar, que es fixa per igual en quatre generacions que subsistiran, amb millor o pitjor fortuna (més aviat pitjor: l’únic que pot aplicar una mica de saber pragmàtic és el postmil·lennista, Willing, que ha crescut sent conscient d’haver nascut en una nació que no ha pogut subsistir als seus deliris de grandesa), a la fi del món. Shriver surt victoriosa del desafiament que suposa humanitzar uns personatges que semblen definir la seva identitat i la seva relació amb el lector només en termes econòmics. A vegades fa la impressió que sucumbirà a les seves ambicions, i que la novel·la, obligada a explicar-se a si mateixa donant detalls propis d’una tesi doctoral sobre John Maynard Keynes, es deixarà aixafar per les seves reflexions macrofinanceres. 

És únicament una impressió passatgera: l’autoconscient brillantor dels seus diàlegs i el satíric aroma de la seva prosa es conjuren, com en les millors novel·les de Jonathan Franzen o Jeffrey Eugenides, a favor dels seus personatges, que sempre resulten pròxims, malgrat que, de fons, sempre semblem escoltar el canal Bloomberg. ¿Per quan la pel·lícula? ¿O la minisèrie?