El comiat de García Lorca al seu últim amor: "No llores, dos meses pasan pronto"

EL PERIÓDICO D'EXTREMADURA revela els primers fragments inèdits del text en què Juan Ramírez de Lucas va relatar la seva relació amb el poeta

fcasals35147783 icult federico garcia lorca160816163130

fcasals35147783 icult federico garcia lorca160816163130

5
Es llegeix en minuts
ERNEST ALÓS / BARCELONA

Fa cinc anys anys es va revelar la identitat de l’últim amor de Federico García Lorca: un jove estudiant de 18 anys d’Albacete, Juan Ramírez de Lucas. Crític d’art d’'Abc' que va morir el 2010, va deixar unes memòries en què relatava la seva relació amb Lorca, que havia mantingut en secret al llarg de tota la seva vida. El Periódico de Extremadura ha reproduït per primera vegada tres fragments textuals d’aquelles memòries inèdites, dos d’especial valor testimonial: el relat del comiat del poeta a l’estació d’Atocha, el 13 de juliol de 1936, quan iniciava el viatge a Granada del qual ja no tornaria, i la narració del moment en què el jove amic del poeta va rebre la notícia de la mort d’a-quest. Una frase recollida en el text de Ramírez de Lucas destaca en el seu relat: «No llores, dos meses pasan pronto», li hauria dit el poeta a l’andana d’Atocha.

«El meu germà Juan va demostrar una gran honestedat i generositat en la seva relació amb Lorca, a qui va estimar fins al final dels seus dies», explicava Jesús Ramírez de Lucas en l’entrevista amb el periodista Miguel Ángel Muñoz Rubio que el rotatiu extremeny va publicar diumenge passat. Les memòries de Juan Ramírez de Lucas formen part del conjunt de documentació que la seva família manté resguardada fins que arribi a un acord per a la seva edició.

Després de la mort del crític, la família va obrir una caixa que havia custodiat durant anys la seva germana monja. Així explica el seu germà el descobriment al rotatiu extremeny: «Vam obrir la caixa de fusta, on hi havia quatre dibuixos de Lorca, originals, firmats per ell. També el poema del Rubio de Albacete, la carta que li envia Federico a Juan en resposta a la que aquest li escriu comunicant-li els problemes familiars que té i que li impedeixen anar-se’n amb ell a Mèxic, datada el 18 de juliol del 36, el mateix dia de l’aixecament, i a això s’hi afegeixen les seves memòries sobre la seva relació amb Federico, que Juan escriu 70 anys després».

La primera aportació dels tres fragments revelats de les memòries és la de qüestionar la descripció de la sortida de Lorca cap a Granada, narrada fins ara per Rafael Martínez Nadal en un diari que el biògraf de Lorca Ian Gibson ja havia considerat molt poc fiable. Segons el relat de Juan Ramírez de Lucas, és ell qui acomiada García Lorca juntament amb Rafael Rodríguez Rapún, però al final es queden tots dos sols per a l’últim adeu. A Atocha hi ha les dues últimes relacions sentimentals conegudes del poeta. La primera en crisi; l’altra, segons l’última versió de la biografia d’Ian Gibson, «un amor secret, incipient, truncat abans de temps per la mort».

L’ADEU / Aquesta és l’emotiva descripció d’aquell instant: «Suena el silbato de partida y no pude evitar el llanto por la tristeza que me producía su marcha. No llores, dos meses pasan pronto. Dos meses que nunca han pasado, que siguen presentes como en aquel instante decisivo, dos meses clavados en lo más profundo de mi alma y que nunca, nunca pasarán. Dos meses, estas fueron sus últimas palabras. Dos meses que ya se han convertido en 864 meses de recuerdo incesante, guardado en lo más profundo de mi existencia y para el que no ha existido ni un solo día de olvido».

La intensitat de la relació, per més que fos incipient, entre el poeta i un estudiant amb inquietuds artístiques 20 anys més jove que ell, obliga a revisar alguns aspectes de la biografia de Lorca. Seria ell l’acompanyant que estaria endarrerint l’anada de Lorca a Mèxic, la invitació de Margarida Xirgu que li hauria salvat la vida, i el destinatari a més d’almenys algun dels Sonetos del amor oscuro, si no de tots. Ramírez de Lucas també relata com va rebre la notícia de la mort de Lorca, l’agost del 36: «Quedé mudo y sin siquiera poder gritar o gemir mi dolor, sin poder comunicárselo a los otros». Segons el seu germà Jesús, entre tots dos hi havia una relació intel·lectual tant com una relació sentimental que feia que s’escrivissin «com dos nòvios que s’intercanvien poemes d’amor i de carinyo i d’estabilitat» i que es va posar a prova aquell juliol de 1936: «El meu pare, la veritat, es va encendre d’ira al saber que el meu germà se’n volia anar a Mèxic. Llavors, la majoria d’edat eren els 21 anys, el meu germà en tenia 18 i Lorca, 38. (...) Però ell estava disposat a marxar, i Lorca, també».

MOMENTS SECRETS

El tercer dels elements d’aquestes memòries ara difós és la introducció en què Ramírez de Lucas justifica per què el 1996 es decidia a deixar per escrit «el recuerdo de aquellos días venturosos, alegres, trágicos y tristísimos obsesivamente». «No tengo derecho a llevarme conmigo estos momentos secretos», conclou.

Notícies relacionades

En la seva última versió de la biografia del poeta granadí Vida, pasión y muerte de Federico García Lorca, publicada el 2016, Ian Gibson transcriu així el poema que Lorca hauria escrit precipitadament sobre un tros de paper, dedicat al seu últim amor.

Aquel rubio de Albacete / vino, madre, y me miró. / ¡No lo puedo mirar yo! / Aquel rubio de los trigos / hijo de la verde aurora, / alto solo y sin amigos / pisó mi calle a deshora. / La noche se tiñe y dora / de un delicado fulgor. / ¡No lo puedo mirar yo! Aquel lindo de cintura / aquel galán sin amigo / sembró por mi noche obscura / su amarillo jazminero. / Tanto me quiere y le quiero / que mis ojos se llevó. / ¡No lo puedo mirar yo! / Aquel joven de la Mancha / vino, madre, y me miró. / ¡No lo puedo mirar yo!