Elegia per Jaime Gil de Biedma

Joan Ollé s’endinsa en la contradictòria figura del poeta Jaime Gil de Biedma a Las personas del verbo. Contra Jaime Gil de Biedma, un muntatge que n’analitza la vida i l’obra des de l’emoció i la paraula. «Tot el text està extret dels seus poemes, diaris i entrevistes», ha destacat el director, que l’estrena avui al Lliure de Gràcia, on es podrà veure fins al dia 28. Ollé en destaca l’aportació de Joan Manuel Serrat, que s’ha sumat a l’homenatge regalant una gravació, No volveré a ser joven, un dels poemes més populars de Gil de Biedma que abans van versionar Poveda, Loquillo i Enrique Bunbury.

Ivan Benet, actor amb qui Ollé ja ha realitzat una desena d’espectacles; Pep Munné, que des de fa 15 anys recita poemes de Gil de Biedma, i el veterà Mario Gas, que igual que Ollé coneixia l’homenatjat, mostren les diferents etapes vitals de Gil de Biedma: el jove, l’adult i el de l’última etapa, amb una important consciència de la seva decadència vital, quan va publicar Poemas póstumos (1968) i Las personas del verbo (1975), la seva poesia reunida.

La cantant, compositora i actriu Judit Farrés hi posa el contrapunt femení. «La Judit aborda diverses cançons i interpreta tant la figura de la mare de l’autor com Modesta, la tata que tant es va ocupar d’ell. També encarna un possible amor que va tenir a les Filipines i Isabel de Mora, més coneguda com a Bel, una noia separada i emancipada».

Farrés ha musicat diversos poemes de Gil de Biedma, com Canción de aniversario i La novela del joven pobre, però també Bolero, de José Agustín Goytisolo. La seva veu no és l’única d’aquell grup d’intel·lectuals amics de Gil de Biedma de l’anomenada Escola de Barcelona, que incloïa figures com Gabriel Ferrater, Fabián Estapé i Juan Marsé, les veus dels quals també les recull l’espectacle.

HOMOSEXUALITAT INCÒMODA / L’obra segueix en paral·lel la biografia d’aquest artista homosexual de família burgesa –una doble vida que ell va portar amb discreció– i la història de l’Espanya que li va tocar viure. Comença amb el seu naixement a Nava de la Asunción (Segòvia) el 1929 i acaba el 1990 amb la seva mort a causa de la sida a la Barcelona preolímpica. El seu company, l’actor Josep Madern, moriria anys després víctima de la mateixa malaltia. «Ell vivia molt incòmode la seva homosexualitat perquè sabia que allò no agradaria als seus pares», recorda Ollé, que fa referència a l’obra a aquesta tensió d’un autor que va plasmar en els seus poemes els múltiples nivells del desig.

Notícies relacionades

Fry House: les ‘burgers’ japoneses d’un artista i un consultor

Belén Larruy: "La sostenibilitat està en l’ètica en els processos i la fabricació a Catalunya"

Ollé ha utilitzat com a inspiració la pintura torturada de Francis Bacon (homosexual com Gil), amb els tríptics del qual el poeta s’identificava. En concret en un, que mostra la descomposició d’un elegant home de negocis, com va ser Gil de Biedma, que va treballar per a la companyia Tabacos de Filipinas. «Sota aquesta aparença aparentment estable, Gil de Biedma amagava una personalitat turmentada que el muntatge mostra com una radiografia interior que fa visible el seu patiment i frustracions», ha destacat Gas, que el recorda com «un home lúcid, sense amaneraments i amb un sentit de l’humor brutal».

L’actor remarca la voluntat d’Ollé de fugir de l’«espectacle acomodatici» per mostrar la contradictòria personalitat del poeta, autor també d’obres en prosa com El pie de letra: Ensayos 1955-1979 i els diaris juvenils Retrato del artista seriamente enfermo (1974). «Sovint sota la ironia i l’elegància s’amagaven una profunda amargura i incertesa, una insatisfacció que el va portar a la recerca del plaer». Això va quedar patent en la recuperació del seu diari –editat com a Retrato del artista en 1956, publicat el 1991, un any després que morís,  com ell va estipular–, on per fi va fer públiques les seves experiències eròtiques.