De Colòmbia a Sèrbia en un bar mexicà

Quatre turistes nord-americans passen per davant del número 49 del carrer de Viladomat. S’aturen i dubten fins que els dos porters els conviden a entrar. És un bar de menjar mexicà, però al fons sembla que hi ha ambient. No, ambient, no: hi ha una festassa. Els turistes es miren insegurs, però tan bon punt descobreixen que l’entrada costa cinc euros s’esfumen els dubtes. Cap endins.

Pocs tragos més amargs ha d’assaborir un grup que actuar en nit de Champions si, a més, l’equip més admirat de la ciutat acaba de caure eliminat. Aquí, però, no hi ha rastre de tristesa per la derrota del Barça. És dimecres, és Barcelona i les taules en què se solen servir guacamole i quesadillas estan arraconades perquè el públic balli. A l’escenari, de tot just tres per tres metres, vuit músics toquen una cúmbia.

El desconcert sensorial s’accentua encara més al veure el sostre de color blau cel esquitxat amb núvols. Les parets estan pintades com un paisatge del desert. Abunden els cactus i atzavares. Costa de creure que fa poc el Santísimo Agave era una botiga d’informàtica. Avui en dia és un bar on conversar, beure, petonejar-se i ballar mentre la banda toca.

DE CARRER I DE CONSERVATORI

Balkumbia va néixer a Barcelona fa dos anys. Com el seu nom indica, el grup es mou entre la cúmbia colombiana i els ritmes balcànics, tot i que ells prefereixen referir-se a «fusió ballable de ritmes immigrants». La cantant, Ugne, és de Lituània. En la secció de vents hi bufen dos italians. El bateria és valencià. Un turc toca la guitarra elèctrica i un català percut la darbuka àrab. També és català el cel·lista. El charango el rasca un xilè. Insòlita banda on conviuen músics de conservatori i de carrer, de 24 a 50 anys.

La decidida lituana exclama: «¡Cuuuumbia!». I la banda engega amb La Zenaida. El públic balla ben apretaíto. Els músics, també. Tan bon punt acaben la cúmbia de mango i papaia, es llancen a un original d’un grup de gitanos serbis. El vertiginós viratge geogràfic no impedeix que el públic segueixi ballant. De fet, puja el voltatge. Entre ritmes colombians i balcànics, hi colen algun tall amb regust àrab que no funciona tant. Ara proven amb Vacilando con la ayahuasca, una chicha peruana. «Avui ens ha sortit bé per primera vegada», confessa Ugne a l’acabar-la.

La varietat de procedències dels músics sembla contagiar-se també entre el públic. Sonen converses en múltiples idiomes. Al fons, dos paios conversen sobre llantes de cotxes mentre les seves parelles ballen. Els nord-americans es van deixant anar a poc a poc. 

PAUSA DE SALSA I BUGALÚ

El grup anuncia una pausa. En el descans sonarà bugalú i salsa. A la segona part hi haurà menys públic, cosa que permetrà als que segueixen drets ballar més còmodes. Algunes parelles aprofiten tot l’espai disponible per provar coreografies que mai es van imaginar exhibir en públic. Balkumbia ja barregen sons d’Europa de l’Est i el Carib en una mateixa cançó. Els experts en llantes de cotxe han marxat. Els turistes nord-americans, també, però s’emporten a casa el grat record d’aquesta nit de dimecres a Barcelona: passejant sense rumb fix pots acabar veient un explosiu concert de cúmbies i ritmes balcànics per cinc euros.

Notícies relacionades

El cel en una habitació de Vallcarca

'Ciutat podrida', ciutat que ofega

Al final de la nit hi han passat unes 80 persones. Tota la recaptació és per a Balkumbia: uns 400 euros a repartir entre vuit. «50 euros per músic, un dimecres, no està gens malament», celebra Ugne. Això sí, tot i haver repetit fins a tres vegades que tenen cedés a la venda només en vendran un.

És gairebé la una de la matinada i encara entra gent al Santísim Agave. Així que veuen el panorama se’ls posen els ulls com plats. Sona la Lambada a ritme de cúmbia. El públic ja està totalment entregat al ball. Dos cambrers improvisen una coreografia de coctelers salsers. Ningú diria que avui és dimecres. Ningú diria que fa un parell d’hores el Barça l’ha dinyat a la Champions. Ningú diria que això és Barcelona.