'Ciutat podrida', ciutat que ofega

Són les deu de la nit i el carrer d’Isidre Nonell del Polígon Industrial Manresà de Badalona hauria d’estar desert. Però desenes de persones conversen i beuen cervesa a les voreres. Un grup sopa al voltant d’una taula a la part del darrere d’una furgoneta.

El punt de trobada és la porta del club Estraperlo. Comença a actuar el grup de hardcore-punk Zombi Pujol davant d’una sala buida. Als músics això els hi rellisca. El quartet obre una vetllada que organitza la plataforma BCN Ens Ofega. El seu logo és la torre Mapfre, l’hotel Arts i la Sagrada Família enfonsant-se al mar. Metàfora d’una ciutat entregada al monocultiu turístic que desatén les necessitats més bàsiques dels seus habitants.

El cantant, Roger Peláez, dibuixant de còmic i monologuista espasmòdic, brama proclames. «Aquesta societat és com la metadona: té el pitjor de prendre heroïna i el pitjor de no prendre-la». «La crisi és una oportunitat per als rics de prendre’ns les fitxes dels autos de xoc». Quatre nanos munten el primer pogo. Peláez s’ensuma merder, baixa i agafa els nanos pel coll. En comptes de renyar-los,  els fica el micròfon davant dels morros i els fa cantar.

Cada cançó dura un minut i mig. En cada cançó entren cinc espectadors més. Al final del concert ja són 60. Tan bon punt el grup acaba, la sala es buida de nou.

Un polígon, quatre sales

Al carrer ja hi ha més de cent persones. Una vintena s’han arremolinat al voltant de la furgoneta. Algú deixa anar la pixarada al portal d’una nau. A la cantonada amb el carrer de Ramon Martí i Alsina hi ha la discoteca Sarau 08911. Dies enrere hi va actuar Derivas, grup de versions d’Héroes del Silencio. Aviat ho farà Ben Endins, grup de versions de Sopa de Cabra. Un carrer més amunt, a tocar de l’autopista, hi ha la discoteca El Cel. Tres més avall, en direcció al mar, el discjòquei de la discoteca Titus baixa el volum i el públic canta: «Yo quiero estar contigo, vivir contigo, bailar contigo una noche loca».

Un bon enrenou anuncia que comença l’actuació del segon grup a l’Estraperlo. És Una Bèstia Incontrolable. Un portent sorollista. Aquests dies estan de gira pels Estats Units. Si el gran no èxit de Zombi Pujol és 'Vull cobrar la PIRMI', el seu hauria de ser 'La primera foguera', una mena de reggaeton industrial primitiu i agitador. La majoria de la gent encara és al carrer. Una patrulla dels Mossos gira per Isidre Nonell, avança entre la multitud i desapareix carrer enllà. És gairebé la una de la matinada. Estan a punt de sortir els Arpaviejas. Ara sí, el carrer quedarà desert i la sala s’omplirà com un ou.

El grup del Prat de Llobregat fa més d’una dècada que està en actiu i, encara que sempre ha funcionat al marge de la indústria, cançons com 'Ahora me importa una mierda' superen el milió de visites a Youtube. En el públic hi ha punks amb cresta, parelles d’aspecte pijo, nanos joveníssims, un paio fornit que ho mira tot amb cara d’odi i noies d’extraradi que recitaran tots els seus versos. Fins i tot els de 'Souvenir de Barcelona', una cançó que encara no han gravat, però la maqueta circula per internet.

El Torete i Podem

Notícies relacionades

"Oh, el meu paradís verd"

La fiscalia demana l’arxivament de la segona causa contra Shakira

El cantant ha dedicat el concert a Ada Colau i Estraperlo s’ha transformat en un col·lisionador d’hadrons. Volen vasos de cervesa, persones i la sola d’una bota. El públic pressiona tant sobre la primera fila que els monitors de l’escenari es desendollen. El cantant dedica una cançó al Torete. «Ell no hauria votat mai Podem», exclama. Puja gent a l’escenari constantment. Uns, per saltar sobre el públic. D’altres, per cantar. Molts van descamisats. Un xaval demana al baixista que pregunti si algú ha trobat un mòbil. Un altre es baixa els pantalons i els calçotets, balla una mica i se’n va. El bateria demana a la banda que pari una mica; necessita respirar.

Al finalitzar Arpaviejas el discjòquei punxa 'Ciutat podrida'. «Ciutat podrida ens portes la nit i la por/ Ara que ets adormida, els carrers són plens de foc», cantava La Banda Trapera del Río. Gairebé quatre dècades després, la gent crida perquè la ciutat els ofega.