Guitarres a la ciutat sense llei

«La primera guitarra elèctrica que vaig sentir en la meva vida va ser la d’un oncle que es va plantar en un parc de Badia amb un amplificador i una Fender Stratocaster. Agafava el corrent d’un fanal al mig del carrer i tocava a tota llet. Feia un terrabastall acollonant, però allà no hi havia ningú que li digués res. Era la ciutat sense llei». Són paraules de Max Corbacho, membre del grup de rock simfònic Hydra. Badia és, per descomptat, Badia del Vallès.

Corbacho va créixer en aquest municipi abans conegut com a Ciutat Badia que es va projectar com un annex a la ciutat de Barberà del Vallès per acollir la creixent onada de migració que arribava a l’extraradi de Barcelona. Ningú de més de 40 anys hi pot haver nascut perquè Badia es va inaugurar el 1975. Uns la coneixen com la ciutat que té forma de mapa d’Espanya. Altres, com la ciutat que ens va regalar el porter blaugrana Carlos Busquets.

Asseguts al bar Pirineus, al costatdel camp de futbol Sergio Busquets, Nando Caballero i Carlos Gambarte miren enrere. El primer, músic i locutor radiofònic, ha dirigit el documental Badia rock city. El segon és guitarrista del grup Los Singin. Tots dos van aterrar amb les seves famílies a Badia del Vallès a la dècada dels 80. A Gambarte li van regalar una guitarra elèctrica als Sanfermines del 1977 i dos dies després va compondre la seva primera cançó. Caballero va comprar una càmera i al cap de dos dies estava filmant aquest documental musical.

Només hi havia bars

La història de Badia no té gaire substància, però és la història de tantes altres ciutats espanyoles: construccions barates, creixement demogràfic brutal, manifestacions per aconseguir transport públic, escoles, ambulatoris i asfaltat… «A Badia no hi havia res, a part de bars», explica el documental. Parlem d’una ciutat i una època en què un tanc de cervesa costava 50 pessetes, i una ració de braves, 50 més. La joventut acabada d’arribar a Badia va veure en la música un agafador amb el qual capejar el seu incert futur.

Hi ha més anècdotes com la d’aquell guitarrista endollat al fanal del parc. El mateix Corbacho recorda que el seu grup, Hydra, assajava als baixos de l’església i que el rector va parar la missa alguna vegada per baixar a esbroncar-los. A falta de sales de concerts, els grups actuaven en patis de guarderia, en gimnasos d’escoles i fins i tot a les escales de l’església. Això últim ho recorda Juan Alberto García perquè quan hi va actuar amb el seu grup un veí els va disparar des del balcó amb una escopeta de perdigons fins que es van rendir. Per cert, al final la Guàrdia Urbana va fer instal·lar un endoll al fanal perquè els joves no s’electrocutessin mentre tocaven.

A la dècada dels 80, els nois passaven la tarda al parc. Un mur delimitava el perímetre i cada tribu urbana ocupava una zona: aquí els punks, allà els heavies, a la dreta els rockabillies… Molts van aprendre a tocar de la manera més rudimentària: posaven una cinta al radiocasset i tocaven a sobre. ¿Noms de grups? Los Piernas Locas, Sarcasmo, Pikor de Kulo, Los The Roals, Qué 6º?, Estofado Mola Más, Siniestro Parcial, Misery… Cap va arribar lluny, però gairebé tots van sortir a T’Enteras, el fanzín i principal mitjà d’informació juvenil de la ciutat. Tato Latorre, de Lesis, va acabar produint Antonio Orozco i Maldita Nerea, i tocant en discos i gires de Lluís Llach.

Apareix pel bar Pirineus el bateria de Los Singin. El fill d’un amic li ha demanat que l’ajudi a gravar un rap per a la classe. A Badia el hip-hop també ha desplaçat el rock com a música de consum massiu entre la joventut. Si per alguna cosa es coneix Badia en el món de la música és pel festival Badia Street. En donen fe nombroses parets pintades que decoren la ciutat.

Pocs canvis

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

Poca cosa més ha canviat a Badia del Vallès. El Kasal de Joves segueix sent l’únic espai de concerts. Quatre nois juguen al ping-pong. Sona trap. Algun nen entra a rebre classes particulars de guitarra. El responsable, Gonzalo, es guanya el seu interès a base de llaminadures. Als locals d’assaig hi ha inscrits  un total de 13 grups, la mateixa xifra que abans assajava a l’últim pis de l’ajuntament. Generaven un terrabastall insofrible, però aquells eren uns altres temps.

Badia ja té el seu auditori, però no és ni la meitat del que s’havia projectat. Les obres segueixen pendents de finalitzar, només existeix la sala petita i l’espai majoritari està ocupat avui per un supermercat Dia. A l’auditori Caballero  hi va estrenarf el seu Badia rock city. «El documental m’ha ajudat a reconciliar-me amb la meva ciutat», explica. Xavi Meroño, dels Qué 6º?, diu que hi va haver una època en què només el barri de la Mina tenia pitjor fama que Badia. Avui Caballero és gairebé un ambaixador de la ciutat. I quan va presentar la cinta a Santa Coloma de Gramenet, algú va preguntar quan es filmarà un Santa Coloma rock city.