Inti-Illimani: "S'ha donat una imatge descafeïnada de Violeta Parra"

Fa 50 anys, Inti-Illimani donava els seus primers passos rescatant el folklore andí. El grup xilè torna aquest dissabte, en el marc de Barnasants (teatre Joventut de L’Hospitalet, a les 20.00 hores), per recórrer la seva història i evocar a la seva paisana Violeta Parra, el naixement de la qual compleix aquest any un segle. Xerrem amb el seu líder històric, Jorge Coulón.

Doble commemoració, la d'Inti-Illimani i la de Violeta Parra? Bé, autocelebrar coses és poc elegant i vam voler incorporar aquests 50 anys de Violeta pel sentit de la continuïtat d'una generació a una altra.

Esteu gravant un disc com a homenatge a ella. Sí, perquè les cançons de Violeta Parra no tenen època: poden ser rock, punk, i segueixen sent perfectament vigents. El disc està gairebé llest, sortirà a finals d'abril. Falta gravar alguns convidats.

Quins hi haurà? Preferiríem que fos una sorpresa..., però, hi haurà Serrat, Sílvio Rodríguez, Isabel Parra, Roberto Márquez (del grup Illapu), Francisco Sazo (Congrés) i Marta Gómez, colombiana que viu a Barcelona. Serrat canta ‘Tornar als disset’. Per a mi, la cançó més bonica de Violeta Parra, amb frases notables de poesia popular: “tornar a sentir profund / com un nen davant de Déu”…

El seu vincle amb Serrat ve de lluny. Sí, de fa molt temps, encara que tota la gent de parla hispana té una relació llarga amb Serrat. Ell és una peça fonamental en la música i la poesia cantada. Nosaltres vam tenir ocasió de conèixer-nos millor el 1982, en un festival en Varadero, Cuba. Ell també va participar en concerts de solidaritat amb Xile, en temps de dictadura, i aquestes coses queden gravades en la memòria i en l'ànima.

Té la sensació que l'obra de Violeta Parra en el seu conjunt no és prou coneguda? Hi ha un procés, en la indústria i els mitjans, d'anar filtrant el seu repertori de manera que les seves cançons més conegudes són les del seu últim disc i han anat quedant enrere les més polítiques. Això no només passa amb ella: també amb Víctor Jara. S'ha donat una imatge de Violeta una mica descafeïnada, com si el seu compromís polític hagués estat només un caprici, quan no es pot separar una cosa de l'altra. Fins i tot les seves cançons més boniques d'amor tenen a veure amb una posició davant la vida. Amb aquest disc volem rescatar cançons com ‘Arauco té una pena’, que en aquesta època de discussió sobre els pobles natius, com el maputxe, té vigència.

Inti-Illimani ja havia gravat peces de Violeta Parra en l'àlbum ‘Autors xilens’, el 1971. Sí, era pràcticament un homenatge a ella. Un disc molt important per al grup, en el qual vam treballar amb Luis Advis i amb Víctor Jara. Érem uns fanàtics de la música andina i en aquell disc ens vam obrir a altres músiques xilenes i llatinoamericanes.

El grup es va crear el 1967. Els va moure la inquietud musical o la protesta política? Doncs la part sociològica va venir després encara que érem militants del moviment estudiantil, la passió que sentíem per la música andina era imparable. Ens vam enamorar d'aquell so, d'instruments com la 'quena' i el 'charango' que Violeta Parra va ser la primera a utilitzar. Vam descobrir un món sonor. Al principi érem un grup instrumental i en un temps d'efervescència política això xocava. Xile estava canviant.

El nom del grup el va posar Eulogio Dávalos, músic xilè establert a Barcelona? Sí, i la seva germana Eugenia, fills de bolivians, ens van invitar a casa seva a tocar i ens van batejar com Inti-Illimani.

Sol, en quítxua, i Àguila daurada, en aimara? Bé, ‘inti’ significa sol en els dos idiomes. Illimani és el nom de la muntanya que està sobre La Paz.

El cop de Pinochet, el 1973, els va sorprendre a Itàlia. Tots els estius recorríem els països llatinoamericans, i el 1973 vam fer la nostra primera gira europea. El cop ens va sorprendre a Roma. Vam estar dubtant, hi havia l'opció de traslladar-nos a Berlín oriental, però els nostres amics italians ens van aconsellar quedar-nos allà. Teníem un disc ja gravat, ‘Viva Xile!’, que vam publicar a Itàlia. Hi va haver un any que vam vendre més discos que Pink Floyd! Algo impressionant.

Es pot parlar d'una influència italiana en la seva obra posterior? Crec que sí. Després de tres o quatre anys vam decidir viure amb les finestres obertes, sense prejudicis, no només a la música d'Itàlia sinó també a la d'Hongria, Irlanda, Grècia, el nord d'Àfrica… Ens va enriquir la relació amb Roberto de Simone, de la Nuova Compagnia di Canto Popolare, i vam tenir relació amb cantautors com Lucio Dalla.

En la seva música hi ha més lluminositat que ira o abatiment. Que bo que ho vegi així! Crec que en la nostra cultura judeocristiana som molt sofrents, molt bons per al silici, per flagel·lar-nos, i nosaltres vam tenir una trobada primarenca amb un poeta peruà, Manuel Scorza, que va fer una vegada una al·locució sobre el patiment que ens va marcar molt. La vida és única i passar-la patint és poc interessant (riu). Xile és un país molt depressiu: tenim enveja dels colombians, als peruans, gent que viu la vida malgrat tots els seus problemes.

Les cultures natives xilenes, tenen ara un major reconeixement? De part de la població, sí. De l'estat, encara ens falta molt. La primera resposta que inspiren en la cultura de l'estat és de repressió. Vostès, els catalans, ja en saben bastant d'això. Segueix sent així, desgraciadament: armar més a la policia, militaritzar els territoris. Ara hi ha un debat fort i s'està creant una cultura de l'acceptació i de la justícia històrica.

Com sabrà, existeix una formació anomenada Inti-Illimani Històric, que des del 2004 reuneix a tres exmembres veterans. Una situació dolorosa? Sí, aquest és un grup que va néixer de tres companys que es van retirar d'Inti-Illimani en diferents èpoques i que van participar fins i tot en l'elecció dels seus successors. De sobte, van formar aquest altre grup. Però en els països on es respecta la propietat intel·lectual, Europa, Estats Units o Japó, legalment només existeix un grup i som nosaltres. No és així on aquest respecte és més feble.

Parla de Llatinoamèrica? Sí, per exemple. Però és terrible estar parlant d'aquestes coses. És una qüestió, sí, dolorosa, amb un factor humà.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

No és possible una reunió? Seria fantàstic que s'arreglés, però sobre la base dels fets, no de l'exclusió.

A Barnasants, no faltarà el seu himne ‘El poble unit mai serà vençut’? Doncs miri, ho fem quan ens ho demanen. És un himne que excedeix allò estricament musical, i que es canta en els carrers. Quan la gent està animada naturalment el toquem.