Álex de la Iglesia: "Em terroritzen les persones normals"

Hi ha un bar al cor de Madrid, en ple barri hipster de Malasaña, que porta per nom Palentino. No es pot definir gaire bé. El millor per entendre-ho és entrar-hi i demanar alguna cosa, el que sigui. És mític. Álex de la Iglesia, que és un parroquià fix, solia esmorzar en aquest establiment amb Jorge Guerricaechevarría quan estaven escrivint el guió de Las brujas de Zugarramurdi.

Un matí, va entrar-hi un indigent i va començar a cridar en un idioma desconegut. El cineasta i el guionista es van alarmar. «Pensàvem que ens mataria a tots». Loli, la mestressa del Palentino, li va clavar una plantofada i li va dir que s’estigués calladet. Li va donar una porra i una mica d’aiguardent.

Aquesta situació ha acabat en pel·lícula: El bar, amb la qual De la Iglesia va obrir ahir el festival de cine en espanyol de Màlaga. Excessiva, claustrofòbica, negríssima, trepidant, desagradable, brillant i a estones divertidíssima (fabulosos els actors Terele Pávez i Secun de la Rosa), El bar no deixa de ser un reflex de com som els humans en les distàncies curtes: animals.

S’estrenarà divendres que ve i hem xerrat de la pel·lícula i de la vida amb el seu realitzador que, a més de cineasta, és llicenciat en Filosofia. I això es nota.

–¿Un bar és un país?

–Sí, o el món. Hi ha una intenció de reflectir el que nosaltres vivim, però no de pontificar.

–El comandament a distància embolicat amb plàstic, el davantal greixós, la màquina escurabutxaques. ¿Fora de les nostres fronteres es pot entendre la seva pel·lícula?

–Tant com nosaltres no. No entendran aquestes claus. Però qualsevol bar és igual. Ara ja no hi ha tants establiments així, ara anem a l’Starbucks, però el virus hi acaba entrant. En tinc un a sota de la meva oficina i s’està generant el mateix ambient que al Palentino, amb indigents inclosos.

–El bar

–Va guanyant densitat perquè vas coneixent els problemes reals dels personatges, que viuen un drama sense precedents. La pel·lícula és un viatge simbòlic. Mentre són al bar és la vida normal, en què tots tenim un personatge. Quan baixen al subsol comencen a despullar-se i surt la seva verdadera personalitat.

–¿Només en situacions extremes ens mostrem tal com som de veritat?

–Totalment. Per això la vida és suportable. Si no, ens dispararíem un tir, ens mataríem al carrer. La societat genera una espècie de falsa cordialitat. En el dia a dia dius bon dia, et dones la mà, saludes, preguntes per la família… Tot això és fals, a tu el que de veritat t’agradaria és apunyalar a tothom i robar-los els diners per no haver de treballar. No ho fas perquè vius en una comunitat i això, d’alguna manera, et salva. Però en les situacions extremes seríem capaços de trepitjar la nostra mare. Per poder sobreviure fas el que sigui. L’altre dia vaig llegir una notícia que em va deixar glaçat. Un grup de gent es va trobar a la platja amb un dofí. Tots estaven contents fent-se fotos amb l’animalet, que va acabar morint. Quin nivell d’egoisme i crueltat. Soc misantrop.

–¿En què té fe?

–En Secun de la Rosa quan diu a la pel·lícula: «Puta loca de los huevos, ¿por qué te tienes que salvar tú y yo no?». A veure, crec que hi ha bones persones al món, però estan en vies d’extinció.

–¿Vostè és un bon paio?

–No. Intento ser-ho, però suspenc. Com les pel·lícules, ho segueixo intentant per rodar-ne un dia una de bona.

–Trepidant, desagradable, excessiva, a vegades divertidíssima. ¿Aquesta és la marca Álex de la Iglesia?

–Suposo que sí.

–Vostè, personalment, és una mica així també.

–L’excés condueix al palau de la saviesa, no és una idea meva. Prefereixo això a la normalitat. El que em terroritza és la persona normal, la que no s’excedeix, la que és formal i cuida el món. Aquesta persona nega i amaga una pulsió. ¿Com la deixa anar? A través de l’ofensa, la repulsa i l’odi. I ho fa de forma anònima a través de les xarxes socials. Prefereixo els que es declaren òbviament anormals.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

–¿Li van doldre algunes crítiques d’El bar

–No les vaig llegir perquè estava disfrutant molt, però sé que n’hi va haver unes de molt bones i altres de molt dolentes. Sempre serà així. El meu treball sempre tindrà uns detractors i altres defensors. Perquè el meu cine, malgrat ser habitual, continua sent extrem. L’única manera d’agradar a tothom és sent normal i no volent ofendre a ningú o no dient res amb el cor. Jo, per exemple, mai diria que soc una persona apolítica, odio aquesta gent. Si vols agradar les mares, els nens, els adolescents i intentes anar amb compte perquè ningú s’ofengui… si fas això, al final l’únic que et surt és pa Bimbo, que agrada a tothom.