Taburete, del morbo a la fama

Les alegres i despreocupades cançons de Taburete es van fent grans dia a dia, o almenys, ho fan els recintes on sonen. Després de passar per La 2 d’Apolo, Razzmatazz 2 i Bikini, el grup es disposa a omplir avui el Sant Jordi Club dins de la gira que el portarà, dijous, al Palacio de los Deportes (WiZink Center) de Madrid, la seva ciutat. «Sí, ¡és un desfasament!», admet a aquest diari el seu cantant i compositor, Guillermo Bárcenas.

Parlem, sí, de la banda del fill del que va ser tresorer del PP, Luís Bárcenas, una formació que té com a baixista un jove que respon per Antón Carreño, net de Gerardo Díaz Ferrán, expresident de la CEOE també familiaritzat amb la presó de Soto del Real per les seves activitats a Viatges Marsans. Credencials que embolcallen el grup en una aura de disbarat i morbo, entre la curiositat i el prejudici. «Per un costat això ens ha anat bé, tot i que se’ns ha intentat ridiculitzar. Però reconeixem que la història té la seva gràcia i ha captat gent que després és fan de Taburete», explica Guillermo traient ferro a la qüestió. «Al Sonorama, algú del públic va sortir amb una bandera de Suïssa, però ens ho vam prendre amb humor».

FESTA AMBULANT

Taburete va iniciar la seva trajectòria amb un disc autogestionat, Tres tequilas (2015), que va anar seguit de Dr. Charas, títol que al·ludeix al malnom del bateria, Manuel Hevia, meteg de l’hospital de La Paz ara en excedència. «Ens vam conèixer en un comiat de solter i som com germans», revela el cantant. Sí, tot a Taburete té aquell aire de festa ambulant: cançons sobre gresques, viatges, aventures… «Són cançons evasives perquè moltes les vaig compondre amb 20 anys. Però no em resulta fàcil escriure peces en què m’obri molt», confessa.

La seva música desprèn un aire desenfadat, entre la revetlla i «el pop més cantador», amb la influència del gènere melòdic. «L’altre dia pensava que alguna cançó de Perales, portada al nostre terreny, podria passar per cançó de Taburete», reflexiona. La seva idea de la composició és molt oberta. «Ens agrada la varietat, no encasellar-nos», indica. Peces com Al alba despleguen aires de cançó popular amb trompetes de mariachi. Es mouen amb desimboltura a Mèxic i la ranxera forma part del seu imaginari. «A Mèxic, la premsa només hi veu un grup de música, no saben qui és ningú i això dona gust».

MÉS ENLLÀ DELS 'PIJOS'

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

La promotora dels seus concerts demana evitar les preguntes polítiques. Bé, però, ¿podem parlar de la percepció que en té el públic? ¿Fans de dretes que els miren amb simpatia? «Pot ser. Com que no participem d’aquell moviment d’esquerres que em sembla hipòcrita, això pot agradar a una altra mena de gent que potser està una mica cansada», es deixa anar Guillermo. «Perquè les coses són així: en aquest país la cultura és d’esquerres. També perquè la dreta la maltracta, tot s’ha de dir», afegeix. Insisteix, però, que «els fans de Taburete no són tots pijos, ni de bon tros, hi ha de tot».

La cançó Sirenas els ha donat l’empenta per atraure un públic del qual «el 70% són noies i el 30%, nois superhooligans del grup». A l’abril publicaran Tres tequilas y un mezcal, reedició del primer disc amb cançons inèdites: entre elles, Blue Rihanna, el seu debut en anglès, i una versió d’El toro y la luna. Són set, però al Sant Jordi seran deu, amb més metalls i percussions. I van per llarg. «Tinc 27 anys i espero estar en això fins a, almenys, els 40 i tants».