Feliu Ventura i Xavi Sarrià, vides creuades

Segurament la paraula més repetida de la nit va ser «lluita» i, encara que les formes van ser suaus i poètiques, al voltant de dues veus i dues guitarres acústiques, hi va haver cants col·lectius que van sacsejar l’Auditori divendres, proclames i tornades coronades amb el puny alçat. La cançó d’autor es va aliar amb l’esperit punk atenent a un imaginari que enfonsava arrels en una descoratjadora València dels 90 i buscava complicitats amb la generació que el va precedir.

    El recital Llibres. Batalles. Cançons va fondre a Barnasants material subtil i de xoc per sobre de les estètiques originals: peces de Feliu Ventura, com Soledat, amb text d’Estellés, i Si tanque els ulls, d’Obrint Pas, antic grup de Xavi Sarrià, van compartir la mateixa sensibilitat potser perquè el trobador té fons de granit mentre que a la banda hardcore-folk hi havia un cantautor dins. Trajectes amb amargura: No sé què sent, amb el Ventura més intens, va evocar l’assassinat, el 1993, del maulet Guillem Agulló per un grup neonazi.

Notícies relacionades

Vicenç Fisas, analista de conflictes i processos de pau: "La por de Rússia és fabricada"

Ros-Marbà, rere l’empremta de Benjamin

    Nit esquitxada per col·laboracions a mesura que el repertori s’acostava als relats de dues novel·les publicades un parell d’anys enrere pels dos cantautors. Lectures de l’exdiputat David Fernàndez i cançoners aliens que un dia van ser inspiradors: En la línea del frente, de Kortatu (aquella vasquitis dels 90), amb acords majors i el verb marcial d’Àlex (Inadaptats, Eina), connectant amb Abril 74, de Llach, que va interpretar amb precís sentiment Judit Neddermann. Una altra veu convidada va cridar l’atenció, la de Sílvia Tomàs, cobrint de llum Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara.

HIMNES PROPIS

Clàssics de la cançó una mica gastats (no van faltar Homenatge a Teresa, de Montllor, Yo pisaré las calles nuevamente, de Milanés, i A desalambrar, de Viglietti, aquest en català), justificables ja que es tractava de recrear el paisatge referencial que va unir una generació amb l’altra. Però al final, acompanyat de Borja Penalba, Mireia Vives i un altre extitular d’Obrint Pas, Miquel Gironès, el tàndem Ventura-Sarrià va demostrar que la seva generació compta amb himnes propis com Viure, Torn de preguntes i Som, que van carregar de raons i esperances el públic al sortir de l’Auditori.