Jenn Díaz: 16 desgràcies en família

Després de publicar cinc llibres en el mateix nombre d’anys, Jenn Díaz (Barcelona, 1988) ha canviat de punt de vista en la seva última obra, Vida familiar (Proa). I com que es tracta d’un volum de 16 relats curts, amb el qual va guanyar el premi Mercè Rodoreda de contes, no adopta una altra perspectiva, sinó unes altres, en plural. Ja no és només filla, sinó també mare, germana, cosina, nòvia, neta, parella aun pas de l’abisme... I en tots aquests papers és una mica ella. «Excepte a Mare i filla, on vaig utilitzar una història real una mica transformada que havia passat a Santiago de Xile, la resta de llibres estaven basats en la visió que tinc de les generacions femenines de la meva família, en un àmbit rural, en la postguerra, en èpoques que no he viscut jo», explica.

En aquest cas ha decidit espigolar en històries personals dels últims 10 anys per fer una col·lecció de relats «unitària». «Coses que m’han passat més o menys, o que han passat a persones pròximes a mi», diu. Però sempre dins de l’àmbit familiar, o simplement de la parella. «El tema de la família em preocupa i és interessant literàriament, així que no he fet res més que escriure sobre famílies».

En aquest cas no es tracta només de vides familiars. Bàsicament es tracta de desgràcies familiars. Famílies en què no es pot omplir el forat d’algú que de sobte falta. En què s’ha de fugir d’abusos o asfíxies. «Sempre hi ha un punt de ruptura de la vida quotidiana, i aquesta cosa que la trenca no sempre és precisament l’alegria», reconeix.

Entre aquestes veus només dues són masculines –«no ho faig com a feminista, ni per compensar la gran majoria d’homes que parlen amb veu d’home, sinó perquè per a mi és més fàcil»– i en general els homes no en surten gaire ben parats. En aquestes parelles que «ja es veu que no tenen futur» s’hi reflecteixen, admet, les relacions que ha mantingut fins que va conèixer la seva actual parella. «M’he anat equivocant una vegada i una altra, això m’ha donat una visió desencantada de les relacions que en algun moment havia de sortir...», argumenta.

I en aquest malestars familiars, molts cops el que condemna la dona són les pròpies debilitats: «He anat fent un discurs mental de les coses que no vull, les coses que les dones haurien de rebutjar, coses amb les quals hem crescut; després d’haver fet aquest treball amb mi mateixa crec que em puc permetre mirar enrere i analitzar aquestes debilitats».

MARES TÒXIQUES

Notícies relacionades

"Escric històries que em connecten amb les tripes"

Amb el peu esquerre

En més d’un conte, a més, la figura de la mare adquireix aires tòxics. «Fa temps que vaig decidir que les mares idíl·liques s’havien acabat: havia de parlar de les altres, que són bastant més interessants i bastant més reals; perquè la línia entre ser bona mare i una mare tòxica és molt prima; la societat ens diu que estiguem a sobre dels nens, que ho controlem tot i que el seu fracàs serà el nostre».

En els contes hi ressonen altres veus. Per exemple, a La moto, un relat d’amors desclassats, hi apareix Marsé. O el monòleg interior de Rodoreda. «I també hi ha Ana María Matute, aquella veu molt oral, amb frases molt llargues, com es parla», afegeix. Però formalment, diu, beu directament de Natalia Ginzburg. Sobretot en els tres únics contes narrats en tercera persona, «una tercera persona narrada d’una manera tan oral i dins del personatge que sembla una primera persona», un punt de vista que ha agafat de Les palabras de la noche.