Anar al contingut

Veus unides pel Mediterrani

Un Palau Sant Jordi ple va expressar la seva solidaritat amb els refugiats entre crítiques a la inactivitat política

JORDI BIANCIOTTO / BARCELONA

Concert Volem acollir a favor de les persones refugiades, al Palau Sant Jordi.  / FERRAN SENDRA

Concert Volem acollir a favor de les persones refugiades, al Palau Sant Jordi. 
Veus unides pel Mediterrani

/

El Palau Sant Jordi no el va ocupar ahir cap estrella pop, sinó una causa humanitària que ja fa gairebé sis anys que tenyeix de dramatisme el Mediterrani i sacseja consciències. Davant la paràlisi política i plantant cara a la hipòtesi de la insensibilitat, 15.000 persones van respondre a la crida de la campanya Casa nostra, casa vostra en una nit d’aquelles que en els últims temps no abunden i on les cançons es van fondre amb les crides a la solidaritat i a l’acció d’institucions i governs.


    Música, missatges compromesos i un guió escènic de contorns teatrals a càrrec de Carlus Padrissa i La Fura dels Baus, amb un metafòric mur aixecat als dos costats de l’escenari que es va ensorrar donant pas a la marea de refugiats sobre les taules. Un pòrtic sever per a la nit embolcallat en l’obertura de La creació, de Haydn, simbolitzant el caos i la foscor, i on van emergir dues veus amb autoritat, Roger Mas, baríton de l’abisme, i Núria Graham, donant després la rèplica i cantant suspesa des de les altures. Va prendre la paraula Gemma Nierga per recordar que la nostra guerra civil també va causar desplaçaments forçosos massius i que «això està passant ara a Síria». Va presentar una noia d’aquest país, Meera, que «tocava el piano i jugava a tennis fins que va sentir les bombes esclatant a prop de l’escola».

DEL NORD I DEL SUD

El piano de cua estava a punt perquè Lluís Llach entonés el «cant a la llibertat», va anunciar Nierga, de Venim del nord, venim de sud, i en la segona estrofa va entrar Manolo García imprimint el seu tarannà aflamencat mentre el ritme creixia i la instrumentació de Xavi Lloses mirava delicadament a Orient. El que va ser cantant d’El Último de la Fila va completar l’escena recorrent als seus Pájaros de barro. 


    Un altre duet d’alta volada, el format per Marina Rossell i Paco Ibáñez, al voltant de Quanta guerra! i alçant després el to a A galopar, amb l’inesgotable text d’Alberti. «Una cançó que ens dona ànims i ganes d’enterrar a tota aquella gent, els criminals, que han provocat aquesta situació», va anunciar Ibáñez, que es va acomiadar donant les gràcies a Catalunya, que, amb aquest concert, «ha demostrat una vegada més que és un poble civilitzat i solidari».


    Músiques i parlaments van anar alternant-se en un guió raonablement àgil, si bé va anar acumulant endarreriments. Un espectacle amb intenció de ser més que això i al qual van assistir personalitats polítiques com la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, el conseller Raül Romeva i l’alcaldessa Ada Colau. 


    Entre les crides de denúncia, la de Toni Borrell, de la plataforma Stop Mare Mortum, que es va referir a la frontera meridional europea que representen Ceuta i Melilla. Ritme mestís en la veu de Macaco, Con la mano levantá, amb denúncies de «la hipocresia dels polítics». Gemma Nierga va apuntar que el drama dels refugiats també afecta països com l’Afganistan, l’Iraq i Somàlia, en què «la violència i el crim s’ha generalitzat», i va recordar que hi ha al món 290 milions de persones considerades migrants o refugiades. Les veus corals d’In Crescendo i de l’African Gospel Choir van prendre després el relleu amb una adaptació frondosa de Que tinguem sort, de Llach. La cançó d’autor més austera es va fer sentir a través de la veu i la guitarra del madrileny Ismael Serrano, que va recuperar un dels seus primers èxits, Papá cuéntame otra vez, en què rendia comptes amb la generació de Maig del 68. Joan Dausà va recórrer al llenguatge metafòric en la seva intimista Com plora el mar. 


    I va arribar Jordi Évole, causant enrenou quan, mirant al flanc esquerre del Sant Jordi, va assenyalar que en un concert com aquell «no hi hauria d’haver llotja reservada a les autoritats» perquè de la seu «incapacitat» deriva la dificultat de «resoldre el problema». Va celebrar l’èxit de convocatòria i va mirar una mica més enllà. «Avui som 15.000, però el dia 18 hem de ser molts més», va dir al·ludint a la manifestació prevista per dissabte que ve. 


    Antonio Orozco va comptar amb Manu Guix en Mi héroe, i Sopa de Cabra es va endinsar en els seus Camins. Va arribar Serrat, excusant Sílvia Pérez Cruz, «que està malalteta», baixa d’última hora. Una oportunitat per a Judit Neddermann, que va ser la seva còmplice a Plany al mar i en un Mediterráneo coral, amb Santi Balmes (Love of Lesbian), Lucrecia, Sílvia Comes... Serrat va animar el públic a «seguir implicat demà, i demà passat, i dissabte que ve». Va tornar Llach amb unes Corrandes d’exili que, sense Pérez Cruz, va compartir amb Elena Gadel i que va rematar el verb tràgic de Sílvia Bel.

CLÍMAX AMB SISA

Versos de xoc amb Ovidi 3 (la guitarra de Borja Penalba) i Fermin Muguruza, i rumba i amanides multiculturals amb Los Chichos, la sahrauí Aziza Brahim, Txarango i Cheb Balowski. I tancant, el retrobat Sisa amb el seu Qualsevol nit pot sortir el sol, compartint les seves estrofes, que contenen l’eslògan de la campanya, Casa nostra, casa vostra, amb veus joves com les d’Andrea Motis, Ivette Nadal, Clara Peya... Un final fresc, amb un toc de fantasia, per a una llarga nit amb pes i intenció política.