Anar al contingut

ENTREVISTA

Pau Vallvé: "No té res de místic dedicar-te a la música"

El músic barceloní publica un disc doble, 'Abisme cavall hivern primavera i tornar', que presentarà a l'abril a la sala Apolo

Jordi Bianciotto

Pau Vallvé: "No té res de místic dedicar-te a la música"

FERRAN SENDRA

Pau Vallvé ha fet un cop de cap i el seu nou disc, que respon al críptic títol d’Abisme cavall hivern primavera i tornar, és doble i conté 22 cançons en què recorre estats d’ànim, sensacions i pensaments del seu trajecte de vida més recent. El músic barceloní presentarà aquest treball el 24 d’abril a la sala Apolo.

–Aquest títol sembla dadaista. 
–És un disc que té a veure amb un itinerari vital i segueix un ordre cronològic. Necessitava que el títol fos un llistat dels estats pels quals he passat per quedar-me més tranquil. Aquests dos anys de viure a Banyoles i tornar, i començar una altra vegada de zero, agafar el cavall, travessar l’hivern fins que arribi la primavera…

–El primer disc comença amb sensacions fortes, dolgudes, sobre l’estat del món, i en el segon s’insinua una salvació a través de l’amor, però després sembla que tot es torça. 
–Sí, hi ha aquest itinerari circular. El primer disc és més derrotista i el segon… té un optimisme que al final es toca amb el pessimisme.

–¡Ni l’amor ens salva! 
–Per a mi, la clau és la peça instrumental Ikigai, sobre aquest concepte japonès que ajunta la passió i la vocació i concentra la teva raó de ser. La idea que cada entrebanc que pateixes és menys dolorós que l’anterior perquè és una roda en què vas guanyant experiència. 

–El seu llenguatge musical sembla estable: la tendència a convertir qualsevol emoció o impressió en una pel·lícula i de treballar en extrems, de l’intimisme a la grandiositat. 
–Sí, soc molt exagerat. La tristesa la  visc exageradament i la felicitat també. Acostumo a tenir 50 o 60 cançons de les quals en discos anteriors en triava 12 i, aquesta vegada, en canvi, 22, amb la qual cosa he pogut reflectir millor tant els passos del viatge com els extrems.

–Així, el disc doble no expressa més fertilitat, sinó que s’ha permès descartar menys material.
–Sí, sempre he odiat els discos dobles, sempre he pensat que es podien resumir. Però aquí, si ho feia, em saltava passos, i la música no ho és tot. Em prenc els discos com si fossin fascicles de la meva vida, els faig per a mi, és com un diari.

–Pot sonar una mica egocèntric. 
–¡Ho és, totalment! És el meu projecte, el meu espai de llibertat, com la meva llibreta de poemes, i no vull que deixi de ser-ho.

–Això contrasta amb l’imaginari col·lectiu, social, que apareix als seus textos. 
–Sempre intento traslladar el que em passa a mi d’una manera que pugui ser col·lectiva i compartida. 

–Ara que es diu que l’economia va millor, vostè surt amb els seus versos més indignats. 
–No és que hi hagi més política que en discos anteriors, però potser és menys poètica, més crua. Ara, després de l’allau, toca el pitjor, que ens diguin que ja s’ha acabat el problema però que el tinguem encara més gran.

–Aquest és un treball autoeditat. 
–Sí, i aquesta vegada ja no tinc ni distribuïdora. Amb Pels dies bons (2014) em vaig adonar que el 80% dels discos els venia als concerts, i de l’altre 20%, la majoria a la web. Es tracta d’anar reduint les despeses per no haver ni d’apujar el preu ni d’abaixar-te els pantalons amb les discogràfiques.

–Així, a Barcelona, ¿en quantes botigues es pot trobar el seu disc?
–Ara mateix en cap. L’aposta és la web, enviar el CD a casa, i els concerts. Encara que, com que crec en les petites botigues, segurament els hi acabaré portant jo mateix en mà. 

–Pau Vallvé, artista, transportant paquets de discos. 
–¡Bé, artista…! ¡Amb totes les coses que faig, això d’artista rai! Faig de comptable, videoclipista, webmaster… 

–Ja no és habitual ara això del creador aïllat en la seva torre de marfil. 
–No té res de místic dedicar-te a la música. Quan em llevo al matí no em poso a fer cançons: actualitzo la web, faig notes de premsa, repasso la comptabilitat dels concerts, reviso els cartells… 

–Ja fa deu anys va crear el personatge Estanislau Verdet, que es mofava de l’escena catalana d’ukeleles i pop-folk. ¿La música actual inspiraria l’Estanislau? 
–Doncs hi ha de tot, molt material ridiculitzable, però millor que no concretem… Cada cert temps em demanen que torni, però és una època passada.

–Pau Vallvé no encaixa en el món feliç de la neorevetlla. 
–No, jo soc de petites sales, i a vegades veus que la professió i l’èxit representen camins contraris. Tinc amics als quals els va molt bé i que estan en la misèria, perquè tot és de cara a la galeria: són el grup de l’any i l’any que ve n’hi haurà un altre. Aquesta professió és per a gent que ja té molts diners o que té una altra feina. 

–Presentarà el disc a l’Apolo, la sala més gran fins ara en què haurà actuat a Barcelona. 
–Serà un repte, 1.000 persones. Actuaré amb Víctor García i dos fitxatges, Valen Nieto, de Raydibaum, i Darío Vuelta, d’Inspira. Músics nous que porten aire fresc i també altres dinàmiques.