ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

Nit de tambors, pluja d'estelles

El DioBar, un fabulós soterrani amagat sota un restaurant grec del Born, va acollir una frenètica vetllada de ritmes senegalesos

Nit de tambors, pluja d'estelles
Es llegeix en minuts

Beneïda esquizofrènia la del Dionisos. A la planta baixa d’aquest restaurant grec hi serveixen amanides de formatge de feta, spanakopites, dolmades i mussaques. Però baixant les escales entres al DioBar i el menú canvia. Segons el dia, pots trobar-t’hi una actuació de tangos, forró brasiler, rock magribí o salsa. És dissabte i, en aquest soterrani ubicat a la cantonada que dóna al parc de la Ciutadella i l’Estació de França, s’hi celebra una doble actuació de música senegalesa sota el títol The afropolitan sound of Barcelona.

Entre el públic dominen els homes negres i, sobretot, les dones blanques. Avui és una nit especial, un dia per reunir-se. Corre per allà Nakany Kanté, la cantant amb més projecció de la comunitat de músics subsaharians instal·lats a Catalunya. Amb ella està la seva ballarina Mariane. També hi ha, fent crits, Rawan Diallo, un potent percussionista que ha tocat amb Youssou N’Dour, Omar Pene i Baaba Maal.

La locomotora mandINGA

Tots els senegalesos i les senegaleses duen avui les seves millors gales. La cantant Fanta Soundioulou Cissoko, una de les protagonistes de la vetllada al capdavant de Les Griots de Temps, apareix amb un elegant vestit blau. La seva banda s’amplia amb el portentós Rawan i la kora de Sam Sussoh. Són tants en escena que un dels músics toca assegut fora de l’escenari.

Les Griots du Temps no sonen ni de lluny tan aclaparadors com la banda de Kanté, però quan enfilen una bona recta, la seva locomotora mandé agafa una animada velocitat de creuer. La primera fila està ocupada per les alumnes de les classes de dansa africana que imparteix Mariane. Més enrere, altres dones celebren un aniversari. Totes ballen. Un cambrer tatuat esquiva malucs i recull copes buides. El públic de les taules no veu quasi gens. Un nen de 6 anys dibuixa a la taula més pròxima a l’escenari.

En reunions com aquesta ningú es vol quedar amb els braços plegats. Quan Fanta acaba, un jove cantautor senegalès interpreta dues peces amb su guitarra acústica davant el desinterès general. El millor està per arribar. Sengane Ngom, capità del grup de percussionistes Ngomez Nokass, apareix amb un imperial vestit blanc fins als peus i picant enèrgicament un sabar. El seu pla era actuar com a trio, però al final són cinc. I, no podria ser d’una altra manera, Rawan també s’hi apunta.

Ngomez Nokass són un huracà. Alguns espectadors s’han de tapar les orelles per l’estrèpit. Aquell nen ha resultat ser fill de Sengane. Ara està assegut en un racó de l’escenari. Porta les orelles protegides amb cascos. Sosté un grapat de bastons de recanvi. Els músics percudeixen tambors sabar, djembés i tames amb tanta energia que els bastons s’estellen i en salten trossos de fusta pels aires. Molt ferotge. Molt seriós. Molt bèstia. Molt festa.

Sengane s’enfila a una cadira per dirigir aquesta orquestra de poliritmes sabar. No hi ha veus ni melodies. La música sabar és tot ritme i el seu objectiu és incitar al ball més desenfrenat. Sengane demana al públic que obri un cercle perquè qui ho desitgi exhibeixi els seus balls. Impossible: no hi ha espai. «Si no tenim lloc, això no va bé», lamenta. Quina gran frase. Quanta veritat. Mariane surt a ballar a l’escenari. La majoria de les seves alumnes practiquen entre el públic.

Poliritme i policia

Ja són vuit els percussionistes sobre l’escenari. El volum és eixordador. El ritme és frenètic, és exultant i és alliberador. Es deu sentir perfectament des del CIE de la Zona Franca, on va morir el jove guineà Idrissa Diallo.

Et pot interesar

Un responsable del local demana als percussionistes que acabin ja. És la una de la matinada i diversos agents dels Mossos d’Esquadra s’hi han personat alertats per l’estrèpit. Ja és 18 de desembre, Dia Internacional del Migrant.

A la Facultat de Geografia i Història del carrer de Montalegre ha finalitzat la tancada amb què diversos col·lectius d’immigrants han denunciat la llei d’estrangeria, la crueltat de Frontex, la indecència dels CIE i l’assetjament als manters. Algun d’aquests aclamats percussionistes treballa de manter.