El soroll és la nova lepra

Arriba un taxi. Baixen quatre ianquis. Pregunten a la porta i els responen amb una expressió universal: sold out. La mateixa resposta reben altres visitants locals: entrades esgotades. Hauran de tornar a la civilització. Al voltant del local només hi ha solars buits i fàbriques tancades fins dilluns. Som al Poblenou, el destí més segur (i ni això) per a totes les sales que pretenguin programar concerts de grups sorollosos. El soroll és la nova lepra i locals com Razzmatazz, Bóveda, Rocksound només poden existir on no hi ha vida.

    

L’equip de l’Heliogàbal ha agafat les regnes de la leproseria Be Good. Sempre van tenir l’espina clavada de no poder programar punk, hardcore o altres estils eixordadors. Hi ha molts gèneres proscrits al centre, ja sigui pel seu volum o per la mena de públic que convoquen. I sovint són els més crítics. Però el Be Good queda tan lluny d’aquesta Barcelona adormida que només tolera músiques adormidores que aquí podria tocar qui volgués.

  

 L’illa està deserta, però hi ha un notable remolí de gent davant del número 78 de Sancho de Ávila. Hi actuen els asturians Fasenuova i els andalusos Fiera. En comú tenen la seva predilecció pels ritmes metal·litzats i els 900 quilòmetres que han hagut de recorregut per arribar a aquest antre. 

    

«¿D’on deuen venir?», brama Ernesto Avelino, mentre entra l’última remesa de gent que arriba en romeria des de la parada de metro. Per cert, el sistema de venda anticipada del Be Good és el mateix que el de l’Helio. Ells el van idear i el gestionen i no cobren ni un cèntim de despeses de gestió. Sí que es pot. Això és un negoci, però no un robatori. La cúpula de l’Helio en ple serveix copes a preus molt decents. Al final de la barra, el tècnic controla el so del concert des d’un iPad. Aquí tot és petit, familiar i assenyat.

  

 Una bona sorpresa se’n deuen haver endut els grups. El Be Good només és un bar amb escenari al fons, un antre fosc, però sona de meravella. Les seqüències electròniques de Fasenuova s’expandeixen i impregnen tot el local. Els aguts fereixen. Els greus t’envolten. La música no es percep només per les orelles i, quan et recorre tot el cos, s’assimila millor. Sobretot, la del duo de Mieres. Que l’hi preguntin al paio amb dessuadora del grup de rock industrial Skinny Puppy. No s’havia vist mai a l’Heliogàbal una samarreta de Skinny Puppy. No hi actuaria mai un grup amb un disc titulat Aullidos metálicos. No és un local per a udols ni per a estrèpits metàl·lics. Un dia hi van tocar els sempre ensordidors Tiger Menja Zebra i semblaven Els Amics de les Arts.

NO HI HA ESCAPATÒRIA

Fasenuova acaba el seu concert, no poden escapolir-se per un lateral de l’escenari. Han de travessar la sala fins a arribar a un microscòpic traster camerino obrint-se pas entre la gent. Sempre hauria de ser així. Així el músic es comunica forçosament amb el públic. Abans d’arribar a la porta, un espectador aborda els asturians. Sembla que els vol ensenyar una cosa que porta a la ronyonera. Roberto el convida a passar al camerino i segueixen allà la conversa.

  

 Els sevillans han de muntar els seus estris, així que una gran part del públic surt al carrer a fumar i conversar. Sota el neó de la sala hi ha una cinquantena de persones, però el vigilant està en mode zen. No és necessari exigir silenci. No hi ha veïns. No hi ha problemes.

    

Fiera és el revers postpunk de Poni Bravo, encara que arriben en versió reduïda: només el baixista Pablo Peña i el percussionista Javier Rivera. El format Fierecilla funciona igual. El seu repertori és més ballable que el de Fasenuova, i això sempre ajuda. Si els planxistes del Poblenou tinguessin la concepció del ritme d’aquest parell, la gent muntaria raves de dia a la porta dels tallers.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

  

 Mentre arriba aquest dia, el barri més bipolar de Barcelona seguirà desenvolupant una molt poc valorada tasca social: acollir les músiques de més alt voltatge elèctric. Algú va escriure que el rock és música popular: la música popular de les grans urbs. Doncs el Poblenou segueix sent el seu últim refugi.