Els dimonis íntims de Sylvia Plath

Mai una mort ha il·luminat tant una trajectòria artística. El suïcidi de la poeta nord-americana Sylvia Plath (Boston, 1932-Londres, 1963) va ser construït per ella amb la mateixa minuciositat i esforç amb què abordava les seves obres, com s’escriu en un últim i escruixidor poema. Els detalls són coneguts. El 1963, separada traumàticament del seu marit, el brillant poeta britànic Ted Hughes, va decidir ficar el cap al forn mentre els seus fills, els petits Nicholas i Frieda, dormien plàcidament. Va ser el colofó d’una vida marcada per la depressió, l’autoexigència i la valentia, i el detonant d’una llegenda que anys després, amb l’auge del moviment feminista, convertiria Plath en una màrtir de la causa, i el seu marit, en un dimoni d’aquesta vindicació. Dos arquetips que poc tenen a veure amb la realitat.

L’'odiat' viudo va quedar com a marmessor dels poemes inèdits de Plath. Va ser seva l’edició d’Ariel, que la va consagrar post mortem, i també va ser ell qui es va encarregar de publicar una de les seves obres magnes, els seus 'Diaris', editats en dues versions. Una el 1982 (traduïda a Espanya una dècada més tard) que cobria els anys 1950–1957 i una altra i definitiva el 2000, després que Hughes, poc abans de morir el 1998, decidís obrir els segells d’un quadern maleït que comprenia des de l’agost del 1957 fins al novembre del 1959 i que ell mateix havia tancat en el passat. A aquests textos s’hi ha d’afegir una altra entrega del 1960 al 1962.

Aquests 'Diarios completos', que apareixen ara en castellà en una bella i cuidada edició d’Alba, suposen una ampliació en dues terceres parts del total ja conegut. L’edició espanyola, a càrrec de Juan Antonio Montiel i de la traductora Elisenda Julibert, es basa en bona mesura en la transcripció original que Karen V. Kukil va fer dels quaderns i les pàgines soltes dipositades a la Biblioteca de l’Smith College, però s’ha allunyat de la presentació més acadèmica de la versió americana.

"M’agradaria pensar que aquesta edició falta en anglès –assegura Montiel– perquè està dirigida al lector comú i corrent i es pot llegir com l’autobiografia que Plath no va escriure mai". Els textos estan ordenats amb criteris cronològics, amb nombroses notes a peu de pàgina en els passatges més foscos, un cens de persones esmentades i diverses explicacions que salven els silencis de les temporades en què Plath no escrivia.

Una de les dificultats més grans dels Diaris per traduir-los és encertar el registre, "una veu que sigui adequada a aquesta escriptura desigual dels diaris, de vegades molt precipitada però d’altres més elaborada, ja que Plath els usava per assajar la seva veu literària o esbossar passatges de contes, novel·les i poemes, així com per anotar simples idees amb el propòsit de no oblidar-les".

I encara que la promesa d’aquesta última edició és presentar realment aquests Diarios completos, serà difícil complir-la. Plath va seguir escrivint-los fins a tres dies abans de morir, tot i que aquests quaderns finals ja no els podrem llegir. Hughes va constatar que un d’ells havia desaparegut –"i encara pot, presumiblement, reaparèixer", va escriure– i no va ocultar haver destruït l’últim, esquer per a morbosos, en què Plath, analítica com solia ser, forçosament havia de disseccionar l’ànim que la va dur a la decisió final. "El vaig destruir perquè no volia que els nostres fills l’haguessin de llegir (en aquella època jo considerava l’oblit com a part essencial de la supervivència)", va explicar el controvertit viudo.

No és fàcil trobar uns diaris tan impúdics, que explorin amb tanta fredor i una certa fúria la turbulenta personalitat de la seva autora. Molt pocs autors homes s’han atrevit a desmuntar-se en peces amb la fredor amb què ho fa Plath. "Per això no aplaudeixo, però sí que comprenc, la destrucció d’aquest quadern i el fet que Hughes volgués preservar els seus fills, la seva sogra i els amics de la llum esgarrifosa  que ofereix el que coneixem ara. Potser no la va tractar com una gran poeta, sinó com la seva dona i cal situar aquesta decisió en els anys 60 perquè el suïcidi [més tard, una altra de les parelles de Hughes també es va suïcidar] és una cosa terrible i el fantasma de Plath s’agitava amb molta crueltat i ell sempre va viure sota aquesta ombra", valora Montiel.

UNA DONA COM QUALSEVOL ALTRA

Però en un diari que comprèn  més de 800 pàgines, la perspectiva és més àmplia i complexa. Montiel veu en el llibre la imatge d’una parella molt més equilibrada del que s’ha transmès habitualment. "Sylvia Plath no es mostra aquí com la víctima de ningú. És una dona com qualsevol altra, potser una mica més temperamental, malgrat que en determinats moments deixi anar algun exabrupte que ni tan sols pensava realment". Elisenda Julibert abunda en aquesta normalitat i sent que la traducció del llibre ha canviat la seva percepció de l’autora, que prèviament es basava sols en la lectura de la seva poesia, que li oferia una imatge més "tremenda". Abans que res destaca la seva valentia (que el seu suïcidi semblaria desmentir), que confirma «la manera com va viure les relacions d’afecte amb els homes, com va orientar la seva carrera i va emigrar a Anglaterra». També ressalta, cosa rara, el seu sentit de l’humor, «la seva capacitat per distanciar-se dels drames i riure-se’n d’ella mateixa».

Una altra forma de llegir-lo és com si fos una novel·la de formació, ja que que s’inicia quan l’autora era molt jove, a penes 18 anys, i ja  s’hi percep la voluntat de convertir-se en escriptora. A més, en aquesta edició s’inclouen alguns poemes juvenils, no gaire reeixits però sí molt interessants per les seves precoces preocupacions. "És fàcil pensar que el motor d’un escriptor és la vocació, però també es necessita una voluntat –diu Montiel– i la seva era absolutament ferotge. Ella no és com Emily Dickinson, una solitària que escrivia sense pensar en el prestigi. Plath és una escriptora de carrera que vol ser llegida". Amb 21 anys diu: "Guanyar cent dòlars per escriure un conte i no creure que sóc jo qui l’ha escrit; saber que altres noies llegeixen la meva biografia a 'Seventeen' [una revista] i m’envegen com una de les poques afortunades igual que jo vaig envejar-ne unes altres".

Però no era fàcil viure en la contradicció que es va autoimposar. Compaginar una rigorosa vocació com a autora i alhora mostrar-se com una entregada i perfecta mestressa de casa, tal com s’estilava als 50, preocupada alhora per encaixar en un model establert amb un perfecte aspecte físic, l’atenció escrupolosa als nens i la cuina. Plath es llevava per escriure a les cinc del matí, abans que els fills es despertessin.

BONA I MALÈVOLA

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Entre les escletxes d’aquestes  contradiccions sorgeixen els dimonis de la poeta que es revelen amb més virulència en aquests quaderns inèdits fins ara en castellà. Corresponen a l’etapa en què el matrimoni va viure als Estats Units. Més tard tornarien a Londres, on es concretaria el seu desamor. En aquesta estada americana, l’escriptora, que ja havia intentat suïcidar-se el 1953, va reprendre la psiconàlisi amb la doctora Ruth Beuscher.  Fruit d’aquella teràpia emergeixen monstres amagats. La terapeuta li diu: "Et dono permís per odiar la teva mare", i ella es llança a explorar aquests sentiments, sense cap mordassa.

Bona i malèvola. Generosa i cruel. Plath no té una sola cara sinó moltes. És interessant enfrontar aquestes confessions descarnades a les boniques i molt més blanques cartes que va enviar a la seva mare, Aurelia Plath, i que aquesta va publicar després de la seva mort. Aurelia mai va arribar a llegir les pàgines confessionals perquè Hughes va decidir que  es publiquessin només després de la seva mort. Allà surt el conflicte amb la mare i, sobretot, amb el pare, que va morir quan ella tenia 8 anys, just l’edat en què va començar a escriure. «La meva mare va matar  l’únic home que m’hauria estimat tota la vida: un dia va arribar amb llàgrimes dignes i em va dir que el meu pare se n’havia anat per sempre. Per això l’odio», diu. Per això, per aquesta honestedat brutal amb ella mateixa, per no fer-se trampes i per posar la seva identitat a la sala de dissecció, els lectors i lectores segueixen estimant Plath.