Kadakaisi, el Cadaqués xinès

¿Què fa de Cadaqués un lloc tan especial? ¿La seva personalitat és una cosa única o potser pot ser exportada? Si és així, considerant com es massifica la localitat empordanesa a l’estiu, ¿no seria bona idea copiar-la en altres geografies? ¿O potser això en corrompria l’essència? 

 

Aquestes preguntes i moltes altres es fa Lluís Galter a la seva nova pel·lícula, La substància, que acaba de presentar al Festival de Sevilla. I per fer-les viatja a Kadakaisi, un exclusiu complex vacacional de 800.000 metres quadrats al sud-est de la Xina que s’està construint des del 2012 a imatge i semblança del poble pesquer de cases blanques i teulades vermelles que Salvador Dalí va situar a les guies turístiques. La idea de la cinta, ens explica el director de Figueres, és «crear com un tercer Cadaqués, un simulacre creat per existir únicament dintre de la pel·lícula, travessant dos espais reals que són irreconciliables tant estèticament com conceptualment».

Identitat guanyada i perduda

Mentre buscava aquest espai virtual, el que va trobar a la Xina va ser «un lloc del tot fantasmagòric i inquietant, pràcticament acabat però en el qual no vivia ningú i en el qual tot estava per fer». Els vigilants de seguretat, recorda, anaven vestits de cowboy i els locals buits destinats a futurs negocis estaven tapiats amb fotos de locals barcelonins com Quimet & Quimet i Granja Viader.  

«Era inquietant perquè, malgrat estar situat a 6.500 quilòmetres de distància, el xoc cultural desapareixia», explica el director. «No érem a casa, però no ens hi sentíem perduts. El més xocant era que no hi havia xoc». En aquest sentit, La substància medita sobre com adquireixen els espais la seva identitat, però també sobre com la perden. «Passejar pels carrers del Cadaqués original avui dia transmet una certa sensació de decadència. És un indret que ha viscut moltes coses però que actualment s’ha convertit en un aparador». També en una franquícia: a finals del 2010 ja es va inaugurar Cadaqués Caribe, un complex turístic situat a la República Dominicana.

Com fa 60 anys

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

¿Els espais urbans concebuts com a rèpliques poden arribar a adquirir aquell intangible –La substància en diu ànima– que llocs com Cadaqués irradien? Galter opina que sí. «L’origen de Kadakaisi és una perversió, però a la vegada és un lloc nou i per tant no està pervertit. A la seva manera, és genuí i connecta amb el Cadaqués de fa 60 anys, previ a Dalí, més ingenu i pur». Joan Borrell, alcalde del poble català el 2010, va assegurar al seu dia que l’existència de la còpia augmentaria el desig de la gent de conèixer l’original. «No ho crec, perquè amb el temps aquella nova ciutat es convertirà en la versió original d’ella mateixa. I allà és molt més fàcil aparcar». 

La substància és només la segona pel·lícula de Galter. L’èxit artístic de la primera, Caracremada (2010) –Sant Jordi a la millor opera prima– no va donar peu a presagiar un parèntesi creatiu tan prolongat. «Jo mateix vaig pensar que la meva segona cinta arribaria abans, potser vaig ser ingenu. Vaig intentar posar en marxa projectes de ficció un parell de vegades, però no vaig aconseguir finançament. Va ser frustrant». Els mals temps, en tot cas, van suposar valuoses lliçons. «Amb suports o sense, a partir d’ara rodaré més. Si ets director i no rodes, et rovelles».