'Dr. Strange': superherois místics i èxtasi psicodèlic

Obrir els ulls i la ment cap a una altra percepció cognitiva. Aquesta és una de les bases en què se sustenta 'Doctor Strange' i també la clau d’entrada a tot l’univers creatiu que ha configurat Marvel per a la seva adaptació cinematogràfica. La factoria té regles internes a les quals no vol renunciar, uns patrons formularis que resulten inamovibles i que se suposen concebuts per establir una cohesió entre totes les seves sagues.

Notícies relacionades

Quatre magnífics del còmic conquereixen Kosmopolis

Alejandro González Iñárritu, cineasta: "No crec en la perfecció; el que m’interessa és el rigor"

El que singularitza la proposta de Derrickson és la seva voluntat d’expandir les dinàmiques del cine de superherois cap a una dimensió fantàstica. Una adscripció genèrica que li permet certes llicències més enllà de les lleis de la física marveliana. Potser perquè ho demanava l’essència del personatge, aquell doctor cregut (un Cumberbatch que emana el seu magnetisme habitual) que després d’un accident s’introdueix en el submón de les arts místiques per convertir-se en un bruixot del món sobrenatural. A partir d’aquí, tot és possible: viatges astrals i temporals, obertura de portes supradimensionals, esoterisme new age... Un còctel explosiu ple d’idees visuals que arriben a l’extravagància i el deliri psicodèlic en escenes que constitueixen un treball d’orfebreria memorable, entre 'Origen' i 'Matrix', però amb un segell personal.

'Doctor Strange' es converteix en una simfonia d’imatges apoteòsiques que col·lisionen amb una realitat que es descompon en cada parpelleig donant lloc a composicions arquitectòniques i geomètriques que basculen entre l’èxtasi i l’al·lucinació. És avassalladora, encara que també una mica buida.