Milongues en la intimitat

Són les deu de la nit i al carrer de Martínez de la Rosa se senten a tot drap cançons de Los Chichos i de Gala. Les riallades també ressonen per tot el carrer. El Mini, un dels tres socis del bar L’Astrolabi, no pot fer res per evitar-ho. Ni les dones que riuen són clientes seves ni tampoc la música prové del seu local. Segons sembla la festa s’està armant al pis d’algun veí.

Al bar, una parella argentina prepara la seva segona actuació a L’Astrolabi en 15 dies. La pianista Ana Campanaro i el guitarrista Italo Segovia ja han actuat a Toledo i a Madrid, però la majoria dels concerts els han fixat a la capital catalana. Han tocat a la Bodega Saltó i a Tinta Roja, al centre cívic La Bàscula i al restaurant argentí El Rincón Criollo.

«Si la gent no et ve a veure, has d’anar on és la gent», explica el guitarrista. «I ens agrada tocar a tots els circuits perquè si ens centrem en tan sols  un arribem només a una sola mena de públic», afegeix. El Biandazo vol tocar cada dia. «Es tallava la comunicació amb el públic si tocàvem només un dia al mes», explica tot seguit l’Ana. Un amic del duo, argentí instal·lat a Barcelona, n’alaba l’esperit tot terreny: «Han sortit per televisió, han tocat al festival de música folklòrica més important de l’Argentina i avui toquen aquí», celebra.

De dilluns a diumenge

Aquí és una habitació de tot just 20 metres quadrats al fons del passadís de L’Astrolabi. Aquest bar de Gràcia fa 15 anys que munta actuacions de dilluns a diumenge. Si no són concerts, són recitals de poesia o contacontes. Algun dia fan dues funcions. El Mini explica que des que va arribar la crisi no hi ha diferència entre caps de setmana i dies de cada dia. Futbol televisat, nit plujosa o final de mes són motius perquè el bar es quedi buit. Malgrat tot, avui va entrant més i més gent al local. L’Ignacio, un altre dels propietaris del bar, munta el piano elèctric mentre l’Ana i l’Italo li agraeixen els consells que els va donar per disfrutar al màxim de la seva estada a la Costa Brava.

Són les onze de la nit i el Mini presenta el concert no sense abans pregar silenci, advertir als assistents que no es poden treure begudes al carrer i recordar que hi ha uns sobres repartits per la sala en els quals el públic pot posar diners per a la banda. És nit de taquilla inversa. És també nit de terror. Segovia ja ha comprovat que el públic espanyol dóna menys diners que l’argentí.

Gardel, Piazzola i Yupanqui

El Biandazo fa una dècada que reinterpreta el cançoner argentí amb arranjaments propis. Únicament amb un piano i una guitarra. Sense veu, sense lletres. Al llarg d’una hora sonen les cèlebres Malena, Alfonsina y el mar, Alma, corazón y vida i uns quants títols més del llegendari Astor Piazzola. També hi incoporen un mostrari de peces del folklore argentí: des del Viva Jujuy típic del nord del país fins a l’himne chamamé Kilómetro 11, passant per una milonga campera d’Atahualpa Yupanqui.

Algunes interpretacions resulten més reconeixibles que altres. Totes sonen vestides per a l’ocasió. Van amb vestits frescos i delicats, solemnes però juganers. No hi ha tamborets lliures i ningú vol abandonar el seu. Més que un concert, això sembla una reunió clandestina. Fins i tot entre cançó i cançó, els assistents conversen xiuxiuejant. Estem tan a la vora dels músics que podríem intentar desxifrar els gargots dibuixats per l’Ana en els pentagrames.

Notícies relacionades

La jutge ordena traslladar les pintures de Sixena en un termini de set mesos

Microòperes de nova creació

El Mini ha demanat silenci, però és la música la que ho ha aconseguit. Estem captivats en aquest camarot ple de rellotges, maquetes de navilis, brúixoles i timons. Mentre interpreten el Danzarín de Julián Plaza, el silenci és tan gran que podem sentir com les tecles percuden sobre la fusta del piano. Això no és mística sinó acústica. Plugim al carrer, però aquest minúscul local s’ha convertit en un íntim refugi. Aquí dins s’ha aturat el temps.

El duo s’acomiada amb Por una cabeza, de Gardel. Una vegada més, sense lletra. Un noi hi posa veu des d’un racó en penombra. La pianista s’acomiada agraint que existeixin espais com L’Astrolabi en els quals un es pot comunicar. Mentre el públic desfila cap al carrer, Ignacio li entrega un ram de flors.