'La noia del tren': el món a través de la finestra

'La chica del tren' podria haver sigut un sòlid melodrama amb una lleugera inspiració en la poètica pictòrica d’Edward Hopper, ja que en el film abunden les cases familiars situades en zones obertes i clares, com perdudes de la resta del món, i el punt de vista pertany al d’una dona que, des del compartiment del tren, mira què hi passa a través de les finestres, i aquests són dos dels grans temes i formes de la pintura de Hopper.

Notícies relacionades

Emily Blunt: "Les dones volen dones amb qui identificar-se"

¿Val la pena?

Però no, les coses no van per aquí. La chica del tren, barreja de melodrama sobre personatge trastornat i de thriller, parteix d’un best seller literari i busca en tot moment convertir-se en un gran èxit cinematogràfic. No li falten bones credencials. Primer de tot, un excel·lent repartiment femení i una certa contenció per part de Tate Taylor (Criadas y señoras, La historia de James Brown) a l’encarar una història que se li podia escapar de les mans en qualsevol moment, la d’una dona trastornada per la ruptura matrimonial que cau en l’abisme de la beguda (i de la bogeria), deambula per la vida i sotmet a un particular assetjament el seu ex, la seva companya actual i el nadó de tots dos.

Les coses es van estirant, i a mesura que s’estiren, s’aclareixen. El drama no és turbulent i la indagació criminal –centrada en la desaparició d’una noia– reorienta la trama per altres camins. Si Taylor és contingut, també es mostra en excés pragmàtic en les tonalitats diferents del film, i a la història hi falta una mica més de pulsió i intensitat dramàtica. El que sí que revela La chica del tren és l’enorme capacitat camaleònica, física i emocional, d’algunes actrius actuals. Ningú diria, veient-les en aquesta pel·lícula, que Emily Blunt, Rebecca Ferguson i Haley Bennett van protagonitzar abans Sicario, Misión impossible: Nación secreta i Los siete magníficos, respectivament.