El pentàgon tensionat /
EL PERIÓDICO va iniciar ja fa mig any el que va batejar com a Desafiament habitatge 12 mesos. Una aposta per explicar la complexitat, més enllà de diagnòstics simplistes i solucions màgiques, del que per al 41% dels espanyols, segons el CIS, és el principal problema del país. A més d’oferir dia a dia tota la informació rellevant en aquest àmbit, des de l’evolució del mercat i l’impacte social de la falta d’oferta assequible a les iniciatives de les administracions públiques, el diari ha anat posant el focus amb periodicitat mensual en diverses facetes del fenomen. Fins ara s’ha intentat donar resposta a buscar per què s’estan construint prop de 100.000 habitatges a l’any quan en serien necessaris uns 700.000 i per què ha caigut en els últims anys de manera sostinguda la construcció d’habitatge de protecció oficial. Hem explicat les conseqüències de l’increment asimètric del poder adquisitiu dels espanyols en les últimes dècades i el preu de la vivenda (de manera que calen 7,5 anys de sou íntegre per a una compra, el doble que en els anys 80 i 90), i hem procurat exposar en els seus justos termes el grau d’influència dels grans tenidors en el mercat del lloguer (amb un 10% del parc, només són determinants en zones molt específiques). Dins d’aquesta sèrie panoràmica, posem avui el focus a les cinc capitals on l’esforç necessari per adquirir un habitatge supera el 50% de l’ingrés mitjà dels seus habitants, molt per sobre del 33% que les entitats financeres consideren un risc hipotecari acceptable: Barcelona, Madrid, Màlaga, Palma i Sant Sebastià. Tot i que els seus mercats es continuïn movent a través de les compres d’inversors, professionals estrangers, persones amb ingressos superiors a la mitjana o gràcies a la venda d’una vivenda ja en propietat o el suport del patrimoni familiar, queden fora de l’abast per a la creació de noves llars des de zero.
La multiplicitat de factors que influeixen en la carestia del mercat de la vivenda queda manifesta també a l’analitzar quines són les causes que situen aquest pentàgon de ciutats entre les més inassequibles. No totes les explicacions són vàlides com a fórmula generalitzable; tampoc, per tant, les respostes. Si el dinamisme econòmic que atrau inversions i professionals d’alta qualificació és significatiu sobretot a Madrid i Barcelona, la competència de la demanda residencial turística és de primer ordre en aquesta ciutat andalusa i Palma, i en menys grau del que se sol pensar a Barcelona. I la limitació de l’espai disponible als termes municipals de Sant Sebastià i Barcelona explica la saturació dels seus centres urbans i la necessitat d’estratègies territorials més àmplies.
Les xifres que exposem avui evidencien que el problema d’accés a l’habitatge també afecta les famílies de rendes mitjanes, que és tant com dir una cosa no menys evident: que a l’hora de definir solucions no només cal reactivar les abandonades polítiques d’habitatge social sinó també desenvolupar les condicions per fer possible que es creï, amb protecció oficial o a través d’altres estímuls, habitatge, en paraules d’un dels experts consultats, "que la gent pugui pagar". I al mateix temps, evitar les mesures regulatòries que potser poden alleujar la situació dels ja residents, al preu de frenar la mobilització dels centenars de milers de vivendes en venda o lloguer que són necessàries per reduir la bretxa entre oferta i demanda que creix cada any i trasllada els seus efectes als preus de venda i lloguer.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
