L’Sport, 99 anys de xurros a la plaça de Lesseps

99 anys es diuen ràpid. Però hi ha llocs on el temps no passa: es fregeix, se serveix en paper i es comparteix. La xurreria Sport (plaça de Lesseps, 19) n’és un. Va obrir el 1927 a l’antiga plaça de la Creu, quan Barcelona encara es construïa a ritme de barri i les vides cabien en pocs carrers. Avui, aquest mateix punt pertany a la plaça de Lesseps, al límit entre Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, i tot i que tot –o gairebé tot– ha canviat, la caseta segueix allà. De fet, l’actual estructura metàl·lica data de l’homogeneïtzació de llocs que es va impulsar amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, quan la ciutat es va redissenyar també en els seus petits detalls.

A dins, Teresa Buch, nascuda a pocs metres de la xurreria el 1972, coneguda per molts com la Maite o simplement "la xurrera", afirma la història amb naturalitat. "Jo no em puc recordar de tota la gent que passa pel meu negoci, perquè són molts, però jo sempre hi soc, així que tothom em coneix", diu, somrient. I no és una frase feta: la seva vida sencera cap en aquest espai. "He estat aquí tota la vida. M’he criat aquí. És casa meva".

Una família, una recepta, un barri

La història comença amb els seus avis, que van aixecar una barraca de fusta gairebé com un passatemps. "El meu avi la va construir com un hobby, després que algú de les Planes li ensenyés la recepta". Però la vida collava. "La meva àvia va enviduar ràpid i llavors la xurreria es va convertir en l’aliment". De generació en generació, el negoci va passar al seu pare, i després a ella. Sense estratègies de màrqueting ni cap presència digital. "Jo no surto a TikTok ni tinc web. Tinc el boca-orella, la recomanació de la gent, els que recorden que aquí fem bons productes".

A la paret, dues fotografies en sèpia ho confirmen tot: els inicis, la plaça desapareguda, la vida anterior a les reformes dels anys 50 que van unificar la plaça de la Creu amb Lesseps... En una, firmada per Francesc Català-Roca, la xurreria apareix com un punt més a la ciutat. Avui és un símbol.

La proposta no ha canviat. Ni falta que fa. "Soc una artesana. Tot el que hi ha al nostre establiment està fet al 100% per mi i al moment. No hi ha bosses, t’ho emportes tot calentó". Aquí, a més dels xurros, les cotnes de blat i les patates xip es fan al moment, cruixents, daurades, i per a molts, les millors de la ciutat. Es compren, es pelen, es tallen i es fregeixen a l’instant, sense dreceres ni concessions. "No hi ha ni conservants, ni edulcorants ni colorants ni res per l’estil".

La filosofia és clara i gairebé militant. "Tinc el just perquè estigui tot molt bo". I això es tradueix en una oferta mínima, afinada amb els anys: xurros –a l’hivern també banyats en xocolata–, patates fregides i cotnes de blat. El gest, mentre treballa, és precís i gairebé coreogràfic. Pinça, gir, sucre. Una tècnica heretada que també és memòria. I a l’altre costat del taulell, una constant: la gent se’n va amb la seva paperina a la mà i un somriure.

Al llarg dels anys, la xurreria ha sigut testimoni de tot. Des de safates de plata carregades de xurros per a l’alta societat en temps d’Alfons XIII fins a un tramvia descontrolat que es va carregar part del lloc. "Em van explicar que la gent cridava a la meva àvia: ‘¡Compte, el tramvia!’". També va ser requisada durant la Guerra Civil, convertida en punt de distribució de sacs de sorra. I després, com la ciutat, va tornar a començar.

"Ara ve gent de tot arreu"

Avui, el barri ja no és el mateix. "La gent ha canviat. Ni per bé ni per mal. Els hàbits en general han canviat". Gràcia és ara un barri de moda, amb turistes, nous veïns i ritmes diferents. "Abans la gent parlava més. Tot passava al barri. Ara ve gent de tot arreu".

Però hi ha coses que es mantenen. "Molta gent m’atura i em diu que em recorda de petita, o la meva mare, o que venien amb els seus avis. Els records relacionats amb la xurreria sempre són bons: de diumenge, d’oci, de família". I aquest és potser el veritable secret: no vendre xurros, sinó records.

Notícies relacionades

L’assetjador de Paula Bonet és absolt en un segon judici

"Vaig somiar amb Anna Wintour dirigint-me"

De vegades, fins i tot, el negoci serveix de referència urbana. Taxistes que senten: "Para’t a la xurreria". Viatgers que se n’emporten una bossa rumb a Aragó o Polònia. Clients que, si un dia no obre, pregunten preocupats. "Jo passo més temps aquí que a casa meva", diu la Teresa. "Igual que soc la tercera generació al capdavant, he vist aquí tres generacions o més d’una mateixa família". El futur és incert. "Ja veurem si algú continua". Però el present continua fent la mateixa olor. A massa acabada de fer, a oli net, a sucre caient a poc a poc.

Abans d’acomiadar-se, deixa un consell, gairebé com qui comparteix un secret de família: "Els xurros són millor als deu minuts de fregir-los que acabats de fer. Han de reposar". Com la història. Com la ciutat. Com tot el que val la pena.