Els nens peculiars de Tim Burton

els últims temps, el cine de Tim Burton semblava haver-se convertit en una caricatura de si mateix. Les seves últimes pel·lícules no paraven de donar voltes al voltant de les mateixes idees sobre les quals havia basculat bona part de la seva filmografia, provocant que aquell segell de prestigi que havia encunyat gràcies al seu poder imaginatiu acabés devaluant-se.

En la seva anterior pel·lícula, Big eyes, el director va intentar canviar de registre sense fortuna per configurar un atípic biopic al voltant d’un personatge femení a l’ombra del seu marit, el de Margaret Keane, verdadera autora d’aquells retrats de nens de mirada trista que van donar la volta al món i a través dels quals intentava expressar el seu desconcert davant la realitat que l’envoltava.

De fet, aquelles criatures desemparades, perdudes, soles i incompreses han format des de sempre part del firmament Burton i ara les recupera amb tot el seu abast simbòlic en El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares, l’adaptació de la novel·la de Ramson Riggs que es va convertir en un èxit de vendes dins de la literatura infantil i juvenil gràcies a la subtil barreja d’elements excèntrics i macabres però alhora plens de sensibilitat. Alguns dels temes de la novel·la encaixaven a la perfecció amb les obsessions icòniques que ha desplegat el director en les seves pel·lícules més personals: el sentiment d’estranyesa, la inadaptació social i la frontera que separa la realitat de la fantasia.

Però sens dubte el que més va cridar l’atenció del projecte a Tim Burton van ser les fotografies antigues que apareixien a l’interior del llibre i que tenien la missió d’exposar en imatges tot l’univers creatiu del relat. «Em va agradar com Riggs s’acostava als personatges a partir d’aquelles instantànies i com es van convertir per a mi també en el vincle d’entrada a la història i tot el món que desplegava al seu voltant».

CELEBRAR LA RARESA

Per a un director d’una potència visual tan desenvolupada, el poder evocador i misteriós que contenien aquestes imatges van constituir un autèntic regal. L’altre element d’interès per a Burton va ser la mateixa idiosincràsia dels personatges. «Quan ets nen sempre sents dins teu que ets diferent dels altres. És una cosa que mai s’oblida i que continua amb tu. En aquest cas volíem celebrar la raresa com una cosa bonica i especial, sobretot en un món tan homogeni com l’actual».

La pel·lícula ens endinsa en el camí de recerca d’un preadolescent, Jake (Asa Butterfield, l’Hugo de La invención de Hugo). De recerca de si mateix, però també dels secrets heretats del seu avi (Terence Stamp) i de les històries que li explicava sobre un lloc on els nens tenien habilitats especials i on es mantenien fora del perill que suposa la realitat gràcies a trobar-se atrapats en un bucle temporal.

Finalment aconseguirà arribar-hi i hi coneixerà Miss Peregrine, encarnada per Eva Green. La seva imatge no està gaire allunyada de la d’Elena Anaya a Zipi y Zape y la isla del capitán, convertida en guardiana i protectora d’aquells nens peculiars i a la qual Burton ha batejat com una «temible Mary Poppins».

PLOM ALS SABATES

Allà Jake per fi se sentirà integrat en companyia de tota una troupe de nous companys que, com si fossin una colla infantil entre els X-Men i els aprenents de mags de Harry Potter, són perfectament capaços de fer coses tan variades com donar vida a objectes inanimats, tenir somnis profètics o llançar foc amb els dits i entre els quals també es trobarà amb Emma (Ella Purcell), una noia que no es regeix per les lleis de la gravetat i que ha de posar-se plom a les sabates per no sortir disparada enlaire.

Però com en tot conte de fades amb un costat fosc, el nostre heroi també haurà de lluitar contra un antagonista, Barron (Samuel L. Jackson), un sinistre personatge que adopta una forma monstruosa que ens remet al brètol de Malson abans de Nadal.

Burton utilitza tots aquests elements per configurar un relat fabulador a través de la mirada infantil, no gaire allunyat de dues pel·lícules recents més que aborden els límits entre la realitat i la fantasia com són El meu amic el gegant, de Steven Spielberg, i Un monstre em ve a veure, de J. A. Bayona, on els protagonistes també s’escapen del món que els oprimeix per submergir-se en aventures que d’alguna manera els faran reafirmar-se en la seva identitat a través de la imaginació.

IMATGERIA VICTORIANA

Notícies relacionades

Eva Green: "No em veig rareta, encara que hi ha gent que sí que ho pensa"

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

El director recupera així l’esperit somiador de Big fish i desplega una imatgeria a mig camí entre l’estètica camp i la victoriana, entre la lluminositat i la foscor que sempre ha caracteritzat el seu cine i que novament torna a recobrar amb un esperit renovat.

Potser en ocasions l’aparatositat dels efectes especials tornarà a resultar massa fagocitadora –com ja passava en el cas de Charlie i la fàbrica de xocolata i, sobretot, en el d’Alicia en el país de las maravillas–, encara que intenti adaptar-la a les necessitats de la història i no simplement fer-la servir com a simple marc ornamental, més avassallador que no pas substancial. Potser perquè en aquesta ocasió, els seus éssers tornen a tenir ànima i no estan immobilitzats per un decorat que els asfixia i els anul·la.