Com viure amb la 'família' Manson

En un càsting per al paper principal d’una pel·lícula basada en Les noies, la seva autora, Emma Cline (Sonoma, 1989), tindria tots els números per encarnar la protagonista. No té 14 anys, però sí l’aspecte aparentment fràgil i delicat del personatge i l’indici que al seu interior bullen moltes coses. Cline és una californiana el debut novel·lístic de la qual, Les noies (en català i castellà a Anagrama), es va convertir en peça de caça major per a agents i editors a la Fira de Frankfurt perquè als seus 24 anys, ara en té 26, havia escrit una obra per la qual, diuen, es va pagar un avançament de més d’un milió i mig d’euros. Fet que literàriament no voldria dir gaire si el gran Richard Ford no l’hagués beneït.

Amb aquests elements, als quals cal afegir que el seu tema de fons és un retrat esbiaixat de les noies que formaven part de la família Manson, el llibre es va convertir en una de les sensacions literàries de la primavera passada als EUA. La crítica de The New York Times va ser una mica tèbia, però la resta es va desfer en lloances. Ja hi ha pel·lícula en curs després que Scott Rudin, productor de Gran Hotel Budapest i La xarxa social, en comprés els drets sense que el llibre hagués entrat a la impremta. 

VIOLÈNCIA QUOTIDIANA / La seva adolescent protagonista –caiguda en barrina de la seva vida familiar arran del divorci dels pares, distància insalvable amb la mare– cau en l’òrbita d’u-na comuna, que aquí no es diu Manson, encara que se li assembli en molts detalls: líder volent triomfar en el món de la música i amistat amb un algú semblant a Dennis Wilson dels Beach Boys (la relació del qual amb Manson va desencadenar la tragèdia a la casa de Cielo Drive, on va trobar la mort una embarassada Sharon Tate). «Volia trobar una història basada en un crim, però que el crim fos la part menys important. M’interessa més la violència quotidiana que té a veure amb l’assetjament, la vergonya i les traïcions. Respecte als detalls, volia que fossin gairebé un element meteorològic, no excessivament fidels a la realitat». D’aquí que els aspectes més truculents del crim real, com la guerra de races, amb què delirava Manson, o la parafernàlia satànica quedin fora.

Aquell que busqui violència detallada o macabres interioritats quedarà decebut. Cline vol explicar una altra cosa. S’ha ficat a la boca del llop no per explicar què és el que hi ha allà dins, sinó per descriure la vulnerabilitat dels tendres xaiets que hi han anat a parar. «Volia explicar per què les noies són tan fràgils en l’adolescència. Per què són tan diferents dels nois. A elles se’ls ha ensenyat a construir-se a si mateixes respecte a la mirada masculina. Ells són els protagonistes de les seves vides, mentre que les noies semblen més aviat personatges secundaris». Sorprèn que una noia d’uns 20 anys tingui aquestes idees, pròpies del feminisme dels anys 70, en ple segle XXI. «És clar que la situació social ha canviat a millor per a les dones, però les elaboracions internes del que significa ser dona en essència continuen sent les mateixes».

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

IMAGINARI CALIFORNIÀ / Cline explica el seu interès per aquesta història que va commocionar el món, va acaparar les portades dels diaris i en certa forma va acabar de satanitzar i clausurar el moviment hippy davant d’una burgesia benpensant. «Els meus pares són originaris de Califòrnia –diu Cline, que és la més gran de cinc germanes, a les quals s’han d’afegir dos nois–. I aquests fets en qüestió van tenir lloc quan ells eren adolescents i els van impactar molt. La història pertany a l’imaginari de la zona. Califòrnia és un lloc bonic i assolellat, però sempre estem esperant el big one, el gran terratrèmol que acabi destruint-nos a tots, i aquesta és una metàfora dels nostres dimonis».

«No hi havia tanta diferència entre les noies i jo», assegura en un moment de la novel·la la protagonista, ja gran, i la frase sintetitza una de les claus de l’obra, la possibilitat d’una deriva cap al mal des d’una certa normalitat: «La idea del mal no ens resulta còmoda perquè és una cosa que no té res a veure amb la gent corrent. Jo volia parlar d’aquesta prima línia que moltes vegades separa la normalitat de la delinqüència, de com alguns criminals són gent summament fràgil, sense que això suposi pontificar sobre el crim».