Maika Makovski: "En el fons sóc una cantant de folk"

Maika Makovski ha viatjat de Macedònia a Bristol, passant pel Canadà, per confeccionar la seva sinuosa nova obra, 'Chinook wind'. La mostra avui en l’arrencada del festival Altaveu, a Sant Boi (Can Massallera, 21.15 h), acompanyada pel Quartet Brossa, Pau Valls (trompa) i Pep Mula (bateria). I el dia 14 obrirà el Mercat de Música Viva de Vic.

–'Chinook' és el nom d’un grup ètnic amerindi, al Canadà profund.

–Sí, i d’uns vents molt càlids que baixen de les muntanyes i poden fondre la neu en qüestió d’hores. La temperatura pot arribar a pujar de cop fins a 50 graus.

–¿Associa aquest vent a un canvi brusc d’estat vital?

–L’associo a la meva vida en aquests últims anys: un revés rere l’altre i el contrast entre el fred i la calidesa que he trobat en la música.

–¿Quines coses dolentes li han passat?

–Em vaig emportar una desil·lusió amb el meu mànager, ho vaig deixar amb la meva banda, van morir amics i familiars… Tot es va ajuntar. Però després va arribar Macedònia.

–La terra del seu pare, a la qual ha viat­jat aquests últims anys. ¿Ha acabat influint en el disc?

–Crec que sí, no tant d’una manera formal, però sí que hi ha un fons que hi és present. L’experiència em va portar una tranquil·litat especial.

–Hi ha picades d’ullet a la música d’arrel: el banjo.

–¡M’encanta el banjo! Diria que és el meu instrument preferit. És un pal amb corda; humil. I el so és tan pobret que m’entendreix.

–Li passa una cosa així amb la música macedònia. Fa un parell d’anys ens va destacar que era «com un folk irlandès sense mitjans».

–¡És veritat! [riu] M’interessen les melodies humils, sense ostenta­cions harmòniques. Durant un temps no m’agradava la meva veu perquè em semblava que la controlava massa. Crec que en el fons sóc una artista de folk, encara que es noti poc.

–A 'Bulldog' hi podria haver un 'riff' de guitarra, però en canvi és el banjo el que acompanya la cançó. ¿Volia fugir dels clixés rockers?

–Buscava fugir dels sons que tenia coneguts. I de l’assaig nocturn al local, la llum de neó, els cables enredats, l’olor de porro rància, tocar a les dues la matinada… Em va agradar la idea d’assajar en un saló. Encara que vaig acabar gravant en un estudi de Bristol que és un soterrani. Em va matar quan el vaig veure.

–Quan una proposta funciona, s’acostuma a repetir. No és el seu cas.

–Podria repetir alguna cosa un cop, però el peatge que pago, pel que fa a ganes de seguir fent música, és molt alt. Si faig alguna cosa per una raó que no tingui a veure amb el procés creatiu, se’m gira en contra.

–Vol fer les coses de forma que mantingui el desig de fer-les.

–Sí, que segueixi sent joc, aprenentatge… No és fàcil, però això és el sentit, per a mi, de fer música.

–Ha recuperat John Parish sis anys després de treballar amb ell a Maika Makovski. ¿Ha portat més lluny les seves cançons?

–Si l’hagués produït jo, hauria obtingut un altre resultat. Però com que tot havia canviat tant, necessitava algú en qui pogués confiar: una àncora, algú familiar. I bé, ¡és el puto John Parish!

–Bristol, Macedònia, el Canadà… Un disc amb aire itinerant.

–Reflecteix la meva actual falta de llar. És un disc de recerca d’alguna cosa sòlida. Mai fins ara m’havia preocupat de les meves arrels. Potser quan els temps són pitjors, les arrels t’ajuden a sentir-te protegit.

Notícies relacionades

Maika Makovski, contra el vent del món

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

–¿Ja no viu a Barcelona?

–¡No tinc casa! [riu] A final de mes la deixo i no sé on aniré. El meu 'management' és a Madrid i potser hi passaré un temps, encara que no sé si puc viure en una ciutat. Ja ho veurem. ¡Alguna cosa hauré de fer amb el sofà!