Cannes es rendeix a Ken Loach

EI britànic Ken Loach forma part des de fa unes hores de la reialesa del Festival de Cannes. El triomf obtingut al certamen francès per Yo, Daniel Blake –la dotzena de les seves pel·lícules a competir aquí– l’incorpora a aquest selecte grup de cineastes –només vuit membres, entre ells Coppola, Haneke, Kusturica i els Dardenne– que compten en el seu haver amb dues Palmes d’Or. Va obtenir la primera fa tot just una dècada, gràcies a El viento que agita la cebada (2006); la segona ho fa en un moment de la carrera del britànic en què cada pel·lícula podria ser l’última. De fet, Loach va anunciar la seva retirada després de completar la seva pel·lícula immediatament anterior, Jimmy’s Hall (2013).

Per aquest motiu, el seu nou triomf al certamen funciona com a homenatge a una carrera plena de solidesa i coherència, concebuda com a lluita sostinguda per la justícia social. També s’explica per una qüestió humanitària: sens dubte els membres del jurat són gent decent per als quals el desmantellament de l’Estat del benestar –contra això parla Yo, Daniel Blake– és un fet terrible. No obstant, considerant criteris purament artístics, concedir-li el premi és una insensatesa. És una pel·lícula maniquea, manipuladora i de tosc sentimentalisme, i en tot moment ens diu què hem de sentir i què hem de pensar. En realitat, aquestes característiques són part essencial de gairebé tot el cine de Loach.

Està lluny de ser l’única decisió qüestionable del grup de jutges presidits pel cineasta George Miller. Molt lluny. De fet, els responsables del festival s’haurien de plantejar començar a prendre mesures –subornar el jurat, coaccionar-lo, fins i tot eliminar-lo i donar ells mateixos els premis– per garantir que en el futur es repetiran palmaresos tan injustos i absurds com aquest. Ha sigut una edició insòlitament plena de pel·lícules extraordinàries a concurs: per exemple Toni Erdmann, de Maren Ade; o Paterson, de Jim Jarmusch; o Sieranevada, de Cristi Puiu; o Elle, l’esperat retorn al cine de Paul Verhoeven. Totes se’n van de Cannes de buit.

    En canvi, Miller i els seus han concedit el Gran Premi Especial –segon guardó en importància– a Solo es el fin del mundo, hora i mitja d’histèric intercanvi de crits, llàgrimes i ganyotes en primeríssim primer pla adornats de trucs visuals i horribles cançons pop, confirmant així el quebequès Xavier Dolan com el director més sobrevalorat del cine actual. I com a guanyadora del Premi del Jurat han elegit American honey, interminable road movie entestada a convèncer-nos que la sordidesa del lumpen nord-americà és immensament bella i poètica. Amb aquest premi, la britànica Andrea Arnold confirma el seu idil·li amb el certamen: totes les pel·lícules que ha presentat aquí –Red Road (2006) i Fish tank (2009) van ser les anteriors– s’han endut el mateix premi.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

PREMI ‘EX AEQUO’ EN DIRECCIÓ / Perquè el palmarès fos just, un d’aquests tres guardons principals hauria d’haver anat a parar a Graduación, el magnífic estudi sobre la corrupció endèmica que castiga la societat romanesa que ha dirigit Cristian Mungiu. Que en canvi li hagin concedit només el premi al Millor Director és un error per partida doble, ja que a sobre l’hi fan compartir ex aequo. L’altra meitat del guardó recau en el francès Olivier Assayas, que fa anys que presenta a Cannes pel·lícules molt millors que Personal shopper, i no ha obtingut cap premi.

Potser menys problemàtics, per últim, resulten els premis interpretatius, però no gaire. Poca cosa se li ha d’objectar al premi al Millor Actor, concedit a Shahab Hosseini, per la seva interpretació d’un home obsessionat per venjar-se a The salesman, d’Asghar Farhadi; en canvi, el treball de Jaclyn Rose a la cinta filipina Ma’Rosa, de Brillante Mendoza, és una broma comparat amb el d’Isabelle Huppert a Elle o el de Sonia Braga a Aquarius.