DOS MESOS D'EXPOSICIONS

Docfield retrata Europa

El festival de fotoperiodisme ofereix una mirada crítica al continent a través del treball de 100 autors i 30 mostres

fcasals33935889 160518142233

fcasals33935889 160518142233
fcasals33935873 icult docfield citizens strongly oppose to austeri160518142242
fcasals33935932 icult docfield foto misha pedan160518142210
fcasals33935909 icult docfield foto ricard martinez160518142228

/

4
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Creiem absolutament en el valor de la fotografia documental com a eina que ens informa, ens interroga i ens emociona». Encara més: «El treball de Photographic Social Vision és acostar els continguts de la fotografia documental a la societat per conscienciar-la i ampliar-li els punts de vista». Ho afirma Silvia Omedes, directora de la institució que organitza el Docfield, el festival de fotografia documental de Barcelona, i que aquest any, en la seva quarta edició, pretén informar, interrogar, emocionar i conscienciar sobre l’Europa actual: la seva identitat i els seus valors, encara que potser seria més encertat parlar de la pèrdua d’identitat i de valors. Això explica el títol de la cita: Europe: Lost in translation, l’argument sobre el qual giren les 30 exposicions (gratuïtes) que estan repartides per tota la ciutat i que exhibeixen el treball de més de 100 autors, des d’avui fins al dia 19 de juliol.

«És hora de parlar de nosaltres», apunta Omedes. De qui som, de qui vam ser i de qui volem ser. Aquests són uns interrogants que resulten molt adequats per a un moment com l’actual, en què tot el que es donava per fet a Europa –l’Estat del benestar, les fronteres obertes i els compromisos d’igualtat i solidaritat– trontollen. «L’elecció del tema era evident amb el que està passant al continent: la crisi de refugiats, els escàndols financers, els nacionalismes, l’auge de l’extrema dreta, la xenofòbia i, sobretot, el creixent escepticisme cap a Europa per part dels seus ciutadans. Estem travessant un moment de transformació profunda i el repte és parlar-ne», justifica Natasha Christia, comissària del festival i responsable de l’elecció del tema.

LA DOBLE CRISI GREGA / I a Docfield, la manera de «parlar-ne» és a través de la fotografia documental sigui quin sigui el seu format, tots són vàlids aquí. N’hi ha prou amb un exemple. El festival recull el treball de Giovanni Troilo Charleroi, el cor fosc d’Europa, un retrat de la ciutat belga com a metàfora del declivi del benestar (el que al seu dia va ser terra promesa és ara decadència) premiat amb el World Press Photo del 2015 i després expulsat per haver escenificat les imatges. «Ens interessa explicar històries i hi ha moltes maneres de fer-ho. A més, si parlem de pluralitat de mirades, també hem de parlar de diferents processos de realització», justifica Christia, que considera el projecte «boníssim». 

IMMIGRANT IRREGULAR / La de Troilo és només una de les 30 mostres. Hi ha molt més. Seba Kurtis explora en primera persona, ell ho va ser, la condició d’immigrant irregular, i ho fa submergint els negatius en aigua: metàfora de la violència exercida sobre l’immigrat. I Myriam Meloni enfoca sobre els 100.000 nens moldaus sense pares, uns pares desplaçats a la recerca de feina. Mentre que Grècia protagonitza dues de les mostres: «És inevitable parlar del país, per la crisi que pateix i per les grans onades de refugiats que hi ha atrapats», explica la comissària, que és grega.

A Fins aquí hem arribat, Dimitris Michalakis, Dimitris Rapakousis i Orestis Seferoglou retraten les polítiques d’austeritat i les seves devastadores seqüeles. I l’obra d’Alessandro Penso se centra en Lesbos, un treball que pretén combatre la deshumanització dels immigrants mostrant el seu dia a dia.

Totes les mostres esmentades giren al voltant de tres grans exposicions col·lectives amb títol literari: L’home europeu (Jorge Semprún), Consideracions d’un apolític (Thomas Mann) i Mites del futur pròxim (J.G. Ballard). A la primera (al Palau Robert) es qüestiona el pes del passat i l’amnèsia col·lectiva sobre seu; a la segona (a la Nau BostiK, el 4 de juny) s’indaga sobre la crisi de valors; i a l’última s’explora el futur (a l’Arts Santa Mònica, el 19 de juliol). També hi ha exposicions al carrer amb «l’objectiu és acostar el fotoperiodisme a la gent que no entra als museus», apunta Silvia Omedes. 

Notícies relacionades

GUERRA CIVIL / Es tracta de muntatges que utilitzen en espais poc habituals, com les estacions de metro, en algunes llueixen les instantànies de Mixa Pedan obtingudes els anys 1985 i 86 al suburbà de Khàrkiv (antiga URSS); i els jardins de la Universitat de Barcelona, on Ricard Martínez ha desplegat un seguit de lones en què juga amb les primeres imatges que van servir per encunyar la icona de refugiat durant la guerra civil.

Amb tot, les exposicions no són l’única cosa que ofereix el Docfield. També proposa activitats, com el taller familiar Estimada Europa, les projeccions nocturnes dels dijous a l’aire lliure, i les visites guiades dels dimarts. Tot un magma de coses per fer i veure que tenen un catàleg (gratuït) i una web (http://docfieldbarcelona.org) per orientar-se, i set propostes de ruta que es poden recórrer. H