El nou salt de Manel

Si fa tres anys l'ukelele va donar pas a endurides guitarres elèctriques en la presentació d'Atletes, baixin de l'escenari, ara Manel fa un nou pas endavant i entra en una altra dimensió, situant l'electrònica i els ritmes exòtics al servei d'una narrativa reconeixible encara que cada vegada més cabalosa. So expandit i repertori renovat, aquest divendres en el primer concert de la gira de Jo competeixo, a Banyoles.

L'amenaça de pluja d'aquests dies va aconsellar el canvi d'escenari, del Claustre del Monestir, a l'aire lliure, a l'Auditori de l'Ateneu, i les entrades van volar en el seu moment per a una estrena que es va situar en el context de la presentació del festival (a)phònica. Gairebé vuit anys després de l'efecte que va produir el seu primer disc, locomotora de tota una nova escena, de la impressió que hi ha una clientela estable de Manel que creix amb el grup i segueix amb fruïció les seves evolucions. També la més recent, que es va apreciar a Banyoles des de la primera cançó, Les cosines, intimidant, de corpulentes guitarres i amb un teclat manejat intermitentment, al llarg de la nit pel baixista Martí Maymó.

IDIL·LI FORA DE LA LLEI / Després, BBVA, amb la seva història d'amor i assalts bancaris, i els seus onatges electrònics inspirats, segons confessió del grup, en The ballad of Lucy Jordan, la peça que va popularitzar Marianne Faifhfull. Endurida en el seu tram final, en línia amb el tractament general de la nit. També la rescatada Desapareixíem lentament, del tercer disc, va alçar el to de les seves inflexions dylanianes, rumb Ai Yoko.

Van tocar totes les cançons del nou disc menys una, Avança, vianant, i cinc de l'anterior, de manera que la representació de la primera vida de Manel, els dos primers treballs, va quedar reduïda a la mínima expressió. Ja és un altre grup, però, a la vegada, segueix sent el mateix, amb les seves inflexions melòdiques deutores de la tradició folk, encara que les vesteixin d'una altra manera (Cançó del dubte, sobre una ocurrent línia de baix subministradora d'un groove lluït), i amb la pastoral vocalització de Guillem Gisbert. Segueix la seva parquedat al dirigir-se al públic: un xollo, ja que digui el que digui, sempre hi ha algú que es peta de riure. Com quan va al·ludir a l'assaig amb públic de la setmana passada a la sala Salamandra i va anunciar que el de Banyoles era el seu primer concert de gira amb totes les lletres. «Sou el primer públic que te dret a enfadar-se oficialment».

CANTAUTOR DISFRESSAT / A mig recital, Boomerang, una mica pujada de revolucions, i la novel·lesca Mort d'un heroi romàntic, una d'aquelles cançons en què Gisbert més sembla un cantautor camuflat en una banda (segons l'encertada observació que va fer Sisa a aquest cronista l'altra nit, després del recital de Quimi Portet), com a L'espectre de Maria Antonieta i Arriba l'alba a Sant Petersburg. És curiós que, com més modern i cool es posa Manel, més literari i trobadoresc es veu, en una doble evolució en paral·lel que potser marcarà una fita en els annals del pop.

Notícies relacionades

Manel, primer grup en català que aconsegueix tres números 1 de vendes consecutius a Espanya

'Jo competeixo', el 'big bang' de Manel

TOC TROPICAL / Superats els ports de muntanya, una baixada gratificant, esportiva, amb un Ai, Dolors (solitària cita al primer disc) una mica transformat, amb audaç trama afrollatina, Quin dia feia, amics, i de tornada al nou treball amb l'ocurrència més excèntrica del disc: La serotonina, o Guillem Gisbert en mode animador caribeny, qui ho havia de dir, fent referència Juan Luis Guerra. I reservant per al final del set el primer senzill del disc, Sabotatge, de guitarra sud-africana i,atenció, passos de ball sincronitzats de Gisbert, Maymó i Roger Padilla. Això sí que és revolucionari.

Abans de les últimes salves, un altre exercici de senderisme amb la cançó que dóna títol al disc. Vuit minuts d'intricada divagació al voltant del fracàs, potser natural en un grup que des del principi de la seva carrera ha actuat com si l'èxit li causés terror o, com a mínim, un prudentíssim respecte. Potser és la millor manera d'assolir-lo i mantenir-s'hi, i que cançons com Benvolgut i Teresa Rampell, que van rematar la sessió, no passegin per escenaris com el de Banyoles com a víctimes d'un fenomen, sinó alçant-se amb vigor. Els que van creure veure en Manel una ocurrència efímera s'ho hauran d'agafar amb calma. La seva música és aquí per durar.