'Jo competeixo', el 'big bang' de Manel

Sons electrònics, ritmes ballables que miren a Llatinoamèrica i Àfrica, i, al darrere de tot, un Manel reconeixible: hi ha a 'Jo competeixo', el seu quart disc, que surt aquest divendres a la venda'Jo competeixo'quart disc, uns contorns melòdics i una narrativa, per no parlar de l’entonació de Guillem Gisbert, identificats amb aquell grup que ja fa gairebé vuit anys va capgirar l’escena pop catalana. Encara que aquesta vegada, més que mai, hagi procedit a «trencar algunes barreres» i entrar en territoris nous, atent a la idea que «és millor que algú deixi d’escoltar-te perquè has canviat que perquè et repeteixes», raona el baixista del grup, Martí Maymó. 

 No s’han tornat bojos, potser ho serien si es mantinguessin clavats al mateix lloc que el 2008, cosa que no han fet mai. Després de desenvolupar, en aquest temps, el seu pop-folk baptismal i de pujar el to passant de la innocència de l’ukelele a la foscor guitarrera, a Jo competeixo proposen el seu salt de més abast. Enregistrar a Nova York amb el productor Jake Aron (Grizzly Bear, Jamie Lidell) els ha servit per valer-se d’un punt de vista distanciat. «Nosaltres, per exemple, crèiem que l’emoció que podien transmetre les nostres cançons anava molt lligada a la lletra, però a ell el que li interessava era el nostre discurs musical», explica Gisbert. 

 I en això Manel s’ha volgut moure d’on era sense, asseguren els seus membres, sotmetre la decisió a un debat intel·lectual o estratègic. Ells saben que «el pèndol en la nostra escena apunta ara més cap a la revetlla que cap al concepte de cançó», observa Gisbert, però no obliden qui són. «Per més canvis que fem no ens posarem ara a tocar mestissatge», reflexiona. En això, Jo competeixo , amb les seves textures electròniques, els seus referents tropicals i una guitarra. que, a Sabotatge , apunta al Paul Simon de You can call me Al, no representa cap ocurrència excèntrica sinó un pas més en la seva dinàmica de banda en moviment. «Ja en el primer disc no teníem gaire clar quin era el nostre estil perquè cada cançó la podíem portar en una direcció diferent. El més normal per a Manel, ¿què és?», es pregunta Arnau Vallvé. L’essència de la banda, estima, radica a «pensar-ho tot de nou cada vegada». 

Tenim aquelles cadències calentes, exòtiques, que no surten d’haver anat a passar unes vacances a Sud-àfrica sinó que les coneixen de la mà d’artistes blancs. «Sobretot Talking Heads. El Graceland , de Paul Simon, ve després», confessa Gisbert. L’altra banda de Maymó, The Seihos, es va acostar a aquest territori temps enrere. ¿Ha acabat influint el grup paral·lel al grup mare? «Em penso que no, això té a veure amb el fet que a tots ens agrada Vampire Weekend», al·lega el baixista. «Encara que a mi el seu disc que més m’agrada és el tercer, el menys afro », afegeix Gisbert. Hi ha altres novetats menys cridaneres però amb significat: el canvi de funció de la guitarra, que s’aparta d’un rol rítmic que ells associen al folk. «La guitarra rítmica és com una capa de pintura i quan la treus veus que pots vestir la cançó d’una altra manera, amb notes més impressionistes», explica Gisbert. 

SORTIR DE LA CLOSCA

Tot i això, Jo competeixo reflecteix també una altra mena d’evolució, no tant formal com conceptual, el trànsit del grup que canta a la quotidianitat i escriu el seu nom a mà, en atenció a la bellesa de les coses artesanals, a aquest Manel més deixat anar, més expansiu, que surt de la closca per prendre Manhattan recorrent a un productor pop global i que il·lustra el seu disc nou amb traços de colors violents. Gisbert recorda com, en els temps del primer disc, l’estètica de les coses fetes a mà, casolanes, «estava imposant-se i va arribar un punt en què semblava que es quedaria per sempre». Potser no va ser així, reflexiona. «Potser la idea que les coses poden sonar bé, que hi ha especialistes de l’estudi, no estava tan ferida». Llavors ells operaven com a grup autàrquic. «Consideràvem que amb nosaltres sols en teníem prou i de sobres», recorda Roger Padilla. Ara celebren haver incorporat «noves eines per tocar i compondre», afegeix Maymó. Encara que sense perdre el món de vista. «Treballem de la mateixa manera, tan bonament com podem», afirma Vallvé. 

IMPOSANT LA SEVA LLEI

Notícies relacionades

¿Com sona 'Jo competeixo', el nou disc de Manel?

Manel, primer grup en català que aconsegueix tres números 1 de vendes consecutius a Espanya

Que no és poca cosa: Manel és un dels raríssims grups de pop en català que es pot permetre imposar la seva agenda, sortir de gira amb un guió tancat i dependent d’un disc nou, limitar els seus itineraris a un període precís, parar durant un any o un any i mig per compondre i gravar... Lluny, en fi, del règim de contractació oberta indefinida i gairebé a la carta de tants companys d’escena. Tot un luxe. «Ho fem perquè podem», admet, molt conscient, Maymó. «Que et truquin del Primavera Sound o de qualsevol lloc per tocar i dir-los que no perquè estàs fent un disc és una idea que no passa pel cap a cap grup», raona. Padilla assenyala que «parar és car, però també té a veure amb el territori limitat en què actua Manel», en al·lusió al circuit català, que força els grups a repetir places i festivals.

Saben que per compondre és convenient haver viscut, «i va bé oblidar-te durant un temps que ets un paio que puja cada nit a un escenari», confessa Gisbert. No és aquest el pla que ara l’espera, ja que Manel emprendrà el 13 de maig a Banyoles una gira que apunta molt amunt: Primavera Sound, Madcool Festival (Madrid), Vida, Canet Rock, Cap Roig, Arenal Sound, Porta Ferrada... Amb les cançons de Jo competeixo i mirades als seus clàssics, potser amb aires nous. Abans descol·locar que avorrir. «Aquest cop és possible que ja ni tan sols portem guitarra acústica», anuncia Vallvé.