'Capitán América: Civil war': l'heroi davant el mirall

'Capitán América: Civil war' no només és el tercer capítol de la saga Capitán Amèrica sinó també la 13a entrega de l’univers Marvel, i si és la pel·lícula més substanciosa del catàleg no és malgrat aquest bagatge sinó precisament a causa d’aquest bagatge. Perquè més que per la seva francament captivadora col·lecció de seqüències d’acció –en les quals els directors Joe i Anthony Russo fan menció al hongkonguès John Woo, al britànic Paul Greengrass i fins i tot a L’imperi contraataca–, el film es distingeix per l’element humà: tot i que alguns són aquí infrautilitzats, la familiaritat que els herois de Marvel han generat a aquestes altures entre el públic fa que els seus dilemes i els seus conflictes tinguin un pes específic real quan comencen a prendre partit i declarar-se la guerra entre si.

    Mentre escenifiquen el conflicte, els Russo exhibeixen un sòlid domini tonal, ja que equilibren els moments d’humor amb els de més intensitat emocional, i en el procés es mostren genuïnament interessats a explorar assumptes com la diferència entre un heroi i un justicier o el conflicte entre llibertat i responsabilitat. En aquest sentit, això sí, les reflexions de Capitán América: Civil war resultarien una mica problemàtiques –per les seves connotacions feixistes– si no fos perquè en el fons resulten irrellevants. Al preguntar-se si s’han de posar traves als actes dels seus protagonistes, el que la pel·lícula es qüestiona no és l’oposició entre democràcia i absolutisme, sinó si hi ha d’haver més pel·lícules de superherois o no. ¿I per quijna raó Marvel havia de matar la seva gallina dels ous d’or?