El punt C de Javier Cercas: novel·la, ceguesa i lucidesa

Que Martin Scorsese parli de cine, del seu o del d’altres, és raó suficient per parar l’orella. Que Mario Vargas Llosa escrigui sobre Victor Hugo o Juan Carlos Onetti o que J. M. Coetzee ho faci sobre Beckett i Faulkner i Philip Roth és una oportunitat per entendre des de dins el sistema orgànic de les novel·les. Així, Mecanismos internos, va titular Coetzee fa anys una sèrie de penetrants lectures de grans autors, algunes de les quals s’han recuperat ara en els dos volums de Las manos de los maestros (Random House). Coincideixen en la seva aparició amb altres reflexions d’escriptors sobre el seu ofici, com són els recomanables assajos de la novel·lista nord-americana Cynthia Ozick reu-

nits a Metáfora y memòria (Mardulce) i, sobretot, les conferències Weidenfeld que Javier Cercas va pronunciar a Oxford l’any passat i que ara es publiquen sota el títol d’El punto ciego (Random House).

    No nego que un escriptor fent d’analista o en funcions de crític pot ser una tabarra, però només perquè el tedi, la confusió o la buidor que produeixi seran els mateixos de la seva obra plúmbia, repetitiva o estèril. Per regla general hi ha poques lectures més fascinants que les de l’artífex revelant l’artifici. Per a un escriptor hi ha tres camins pels quals discórrer sobre la literatura: el que condueix a la seva pròpia obra en forma d’autocomentari, el que busca il·luminar l’obra d’altres autors i, en fi, el que està traçat per les preguntes generals sobre l’escriure ficcions i com aquesta activitat encaixa en el bigarrat circ de la producció cultural. Els llibres de Cercas, Coetzee i Ozick avancen, respectivament, per aquests camins, però també les entrellacen i demostren que un creador, ineluctablement, sempre parla de si mateix.

    D’aquests llibres el més original és El punto ciego, en la mesura en què conté una proposta d’interpretació de tota la tradició novel·lística des del Quixot. Segons Cercas, Cervantes no tan sols va crear la novel·la moderna sinó un tipus particular de novel·la, aquella que recusa el dogmatisme i les seves veritats monolítiques, al qual oposa l’ambigüitat i les veritats en diàleg i contradicció. Impera la suspensió del judici dels escèptics i la ironia de qui reconeix que els veredictes categòrics solen estar viciats. Aquestes són les novel·les que denomina «del punt cec».

Metàfora afortunada

La metàfora és afortunada, perquè al·ludeix al punt en la retina d’on arrenca el nervi òptic i que, per aquesta raó, no capta la llum, si bé el buit de la visió és solucionat pel nostre cervell. De la mateixa manera, la classe de novel·les que interessen a Cercas, i a la qual s’adscriuen totes les seves, conté una llacuna, una omissió o sostracció, un punt de ceguesa en forma de pregunta sense resposta. Soldats de Salamina no respon a la pregunta de per què un soldat republicà va deixar escapar el feixista Rafael Sánchez Mazas, així com el Quixot no resol si Don Quixot està o no com una cabra ni El procés de Franz Kafka aclareix quin és el delicte de Joseph K. Les respostes, com en el punt cec retinià, ha de completar-les el cervell del lector, que així es converteix en actiu constructor del sentit de la novel·la, omplint amb la seva pròpia memòria vital, amb els seus valors i la seva entesa, l’espai d’indeterminació que, per a ell, deixa obert la novel·la.

    Abans de Cercas, altres escriptors van tenir la intuïció que les millors narracions pivotaven sobre un centre ocult i cadascun el va descriure a la seva manera. Un Tolstoi vell, entrevistat el juliol de 1900, sostenia que el més important en una verdadera obra d’art és que hi hagi un punt focal cap al qual tots els raigs de sentit conflueixin o, inversament, del qual parteixin. I aquest mateix focus és el que un personatge de Jorge Luis Borges, el sinòleg Stephen Albert, explica al seu futur assassí que és el secret d’El jardín de senderos que se bifurcan, laberíntica novel·la de Ts’ui Pên ideada com una «enorme endevinalla» al voltant d’una omissió voluntària.

    Més recentment, el premi Nobel turc Orhan Pamuk, a El novelista ingenuo y el sentimental (2011), es referia a aquell mateix fenomen estructural en aquests termes: «El que distingeix les novel·les d’altres narracions literàries és que tenen un centre secret», un centre «que hauríem de buscar mentre llegim».

    La novetat de Cercas consisteix a considerar que aquest centre invisible no és característic del gènere, sinó tan sols d’una estirp de novel·les: les que formulen preguntes sense respostes o amb una resposta, sempre de naturalesa moral, que es llança a la teulada del lector. Enfront d’aquestes novel·les de punt cec (o amb nervi òptic) n’hi ha d’altres que brinden solucions inequívoques als interrogants que plantegen: gairebé totes les del realisme del segle XIX i gran part de les novel·les de gènere.

Efecte cognitiu

Notícies relacionades

Javier Cercas «El que va fer Marco ho va fer tot el país»

Javier Cercas: "No he sabut mai quin era el meu lloc"

La diferència entre les unes i les altres no determina la qualitat literària (no sempre, almenys), sinó la manera en què el lector les processa mentalment i, en conseqüència, l’efecte cognitiu que la lectura té sobre ell. La ciudad y los perros, de Vargas Llosa, i Moby Dick, de Melville, són novel·les d’aquesta índole perquè deixen en suspens l’assassinat de l’Esclavo o l’enigma de l’obsessió d’Ahab per la balena blanca. Contràriament, El Gatopardo, de Lampedusa, està mancat de punt cec perquè revela al final qui va ser l’amor de Tancredi, i explica amb això la seva conducta.

    El punt cec de l’ambigüitat i la indeterminació (que no de la indefinició) és, d’aquesta manera, l’autèntic punt G de la novel·la, la seva recòndita zona erògena, la que ha d’estimular el lector per obtenir ell mateix la màxima recompensa, la d’enriquir-se de les veritats complexes i desassossegants de la ficció literària.