Javier Cercas «El que va fer Marco ho va fer tot el país»

Enric Marco no només va mentir fent-se passar per deportat als camps de concentració nazis quan en realitat va ser un treballador voluntari a Alemanya. Tota la seva vida va ser una mentida: ni va lluitar a Mallorca, ni va ser un resistent antifranquista, va passar dècades en recerca i captura com a delinqüent comú, va abandonar dona i fills... I Javier Cercas, que li dedica la seva última obra, El impostor (Literatura Random House), diu que només és una versió exagerada de nosaltres mateixos. Amb el llibre obert, Cercas assenyala l'imprès reproduït a les guardes. Un llistat d'interns al camp de Flossenbürg en què apareix un espanyol, Enric Moné, i la còpia en què el protagonista de la seva novel·la de no-ficció, amb un bolígraf, va transformar Moné en Marco. Exclama:

-¡Això és vital!

-Quan descobreixen això a l'arxiu de Flossenbürg, el seu fill Raül crida, «¡és el puto amo!».

-És el Maradona, el Picasso dels impostors. Quan el comparen amb un altre, m'ofenc.

-¿Amb qui?

-N'hi ha molts... Bé, tots tenim alguna cosa d'impostor.

-Qui compri aquest llibre demanarà «El impostor de Javier Cercas». ¿Com li sona?

-És que aquest és un dels temes del llibre. Marco és un instrument que utilitzo per parlar de tots. I el primer, de mi mateix. D'alguna manera, tots som com ell. El llibre parla de la nostra necessitat angoixant, humiliant, de ser estimats, de ser acceptats. Aquest home no es fa passar per un heroi per diners. Ho fa perquè la gent l'estimi, l'admiri, per lligar. Horaci va escriure: «Aquesta història parla de tu». L'impostor sóc jo i ho ets tu.

-Parlem de vostè. En un moment de crisi, davant el psicoanalista es confessa com a impostor. ¿En quin sentit? ¿Com a novel·lista?

-Jo ara, per exemple, estic actuant. I quan ens enamorem i volem seduir, ¿que potser no presentem la nostra millor cara? Quan vaig conèixer la meva dona, com que no era guapo, li vaig enviar els meus contes, inèdits i dolentíssims, i després em vaig haver de fer escriptor per poder conservar-la. Per ser fidel a aquesta impostura. Aquesta és una impostura acceptable. L'espècie humana no pot suportar la realitat, per això recorre a la ficció. Tots som novel·listes de nosaltres mateixos.

-Compara Marco amb el Quixot.

-Tant de bo aquesta fos una de les lectures d'aquest llibre. ¿Què és el Quixot? És un senyor que es diu Alonso Quijano, que es passa fins als 50 anys tancat en un poble de mala mort sense fer res més que llegir llibres de cavalleries. I arribat un moment diu, 'això s'ha acabat, m'invento una personalitat que es diu Don Quixot de la Manxa i començo a arreglar el món i a fer la vida d'heroi que no he tingut'. Marco és igual que el Quixot, quan arriba la transició, amb 50 anys, després d'haver-se passat més de mitja vida tancat en un taller de Collblanc, s'inventa un passat nou d'heroi de la guerra civil, de resistent, de víctima dels nazis, i amb això construeix una identitat nova, una nova dona 30 anys més jove que ell... Construeix una nova identitat i aconsegueix ser secretari general de la CNT...

-En mesos...

-¡En mesos! Marco fa de manera bèstia el que va fer tot el país en una mesura o una altra. A l'arribar la transició moltíssima gent es va construir identitats noves. Marco no va ser l'excepció, sinó la norma.

-¿Com Suárez o Carrillo?

-En certa mesura. Però també Tierno Galván, Laín Entralgo... Aquí sembla que tots vam ser antifranquistes, quan això és una falsedat i una impostura com una casa. Aquí, d'antifranquistes reals, militants, autèntics, n'hi va haver poquíssims. Aquest país no es va mirar a la cara en aquell moment i Marco n'és l'emblema, el símbol.

-¿Es va creure el seu propi personatge?

-Sí, però no de manera patològica. Marco no és un boig. Marco s'imbueix del seu personatge com un actor en un escenari.

-Explica que Marco va néixer a l'hospital de Sant Boi, fill d'una dona esquizofrènica. ¿Fins a quin punt això el marca?

-El marca la falta d'amor, tot sorgeix d'una falta d'amor bestial. És un noi sense mare, amb una madrastra que és una mala bèstia, que va de casa en casa, amb la guerra...

-Hi ha un moment en què qualifica de «mediopatia» l'obsessió de Marco per sortir a la foto. ¿És una característica patològica?

-És la malaltia del nostre temps. Si és patològica, la té el 90% de gent. En Marco hi hatot el que som, elevat a la màxima potència.

-¿Tot el pitjor que som?

-¿El pitjor? És monstruós però... també hi ha alguna cosa bona.

-¿Aquí aniria al seu argument? Qui va mentir per fer el bé, perquè va aconseguir difondre una veritat...

-Aquest argument és totalment fals. La història de l'Holocaust, del nazisme, tota la història del nostre país que explicava, era totalment falsa, en el sentit que era kitsch, era una història sentimentalitzada, edulcorada, no la història autèntica sinó un succedani digerible de la història. No hi ha cap justificació per al que va fer. Va confondre. Va fer creure a les criatures que el passat espanyol és un passat heroic.

-No hi hauria gaire diferència, llavors, entre Marco i El nen del pijama de ratlles.--Efectivament. L'anomenat moviment de recuperació de la memòria històrica era just però va generar una indústria de la memòria, kitsh, falsificada, edulcorada. I Marco és l'emblema de tot això.

-¿Per què parlar de novel·la quan estem tractant de no-ficció?

-Jo crec que és una novel·la, com ho era Anatomía de un instante. Tenim una visió molt estreta de la novel·la, que ve del XIX. Diu que una novel·la és una ficció en prosa d'una certa extensió. Hi ha un altre model més antic i que jo reivindico. El de Cervantes i de Sterne, un banquet amb molts plats. ¿Aquest llibre és crònica? No hi ha dubte. ¿Aquest llibre és biografia? No hi ha dubte. ¿Aquest llibre és autobiografia? Sí. ¿Aquest llibre és història? Sens dubte. ¿És assaig? Sí. I tot això és una novel·la. ¿Per què la novel·la ha de ser ficció? Tot el que hi ha en aquest llibre és veritat, la ficció la posa Marco. ¿Per què és novel·la? Per infinitat de motius. Per la ironia. Perquè a diferència del periodisme o la història, no dóna respostes unívoques. Per la voluntat formal, perquè el novel·lista és qui pensa que la forma és el fons.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

-Amb l'equívoc sobre les suposades declaracions en què parlava de la criminalitat del nacionalisme, ¿va trobar que hi havia molta gent massa disposada a creure que aquestes opinions eren seves, i poques a admetre el seu desmentiment?

-Vaig fer les paus amb El Punt, que ha estat en gran part el meu diari. El seu subdirector presentarà el llibre a Girona. Però el pitjor que existeix, el gran pecat d'aquest país, és la intolerància. Jo puc estar equivocat respecte a Catalunya, respecte a Espanya i respecte a tot. I potser totes les coses s'han fet bé en aquests dos anys, meravellosament, potser ningú ha enganyat a ningú, potser ningú ha fet trampes, i potser jo estic equivocat. Perquè jo, bàsicament, he criticat la forma com s'han fet les coses. No per això sóc un agent del CNI ni els meus pares són uns ocupants. Aquestes coses m'han fet mal, han fet mal a la meva família. Però jo no penso callar. Sempre he intentat ser el més educat possible i el més respectuós possible, i si no som capaços de mantenir un debat civilitzat sobre el que ens passa, anem molt malament. Jo no estic en cap trinxera, i qui busqui enemics amb mi ho té molt malament. Això no és una guerra, i amb mi que no hi comptin.