Versions de Prince

Confesso que mai he estat un gran fan del difunt Prince, encara que algunes de les seves cançons em semblessin glorioses. Sempre el vaig tenir per un hàbil acoblador de sons aliens, una coctelera humana capaç de barrejar elements coneguts per elaborar una cosa que si no era nova, almenys ho semblava (la primera vegada que vaig escoltar Purple rain, em va recordar poderosament John Lennon), i sempre em van agradar més certes versions dels seus temes que els originals. En aquest sentit, el Kiss de Tom Jones em va semblar un èxit més que notable. Per no parlar del Nothin compares 2 U de Sinead O’Connor, versió sublim com no n’hi ha, encara que la boja Sinead sempre ha brillat en aquest apartat: gràcies a la seva entendridora revisió de Chiquitita, vaig començar a mirar amb millors ulls ABBA.

Amb Prince em passava el mateix que amb Joaquín Sabina. Les seves versions a càrrec de María Jiménez o Ricardo Solfa m’agraden tant com m’irriten els originals. I em temo que això té un component extramusical que m’avergonyeix reconèixer: on els altres veien un déu o, com em va dir una amiga, el semental definitiu, jo només hi veia un negre baixet i raquític amb bigotet i vestit d’una manera que mai hauria aprovat el gran Bryan Ferry. ¿Prejudicis? No exactament. Les imatges del pop no impacten igual en totes les retines. També vaig trigar anys a veure la gràcia als moviments espàstics de Mick Jagger a l’escenari, tot i que adoro els Rolling Stones.

Notícies relacionades

3Cat reforça amb estrenes i noves entregues la seva aposta per l’anime

‘Guardians de la nit’ i ‘Jujutsu Kaisen’, manga en català a l’estela de ‘Bola de Drac’

Per motius relacionats més amb la pròpia psique que no pas amb la música, unes estrelles t’enlluernen més que unes altres. Hi ha qui considera absolutament ridícul allò que altres troben fascinant. I un mateix pot canviar de criteri al llarg dels anys. Fa un temps, m’hauria tret de sobre Prince dient que només era el rei del retalla i enganxa i que, posats a acoblar puzles, em quedo amb Beck, que és blanc i em cau més a prop, però ara, pensant en aquells amics meus que l’admiraven, considero la possibilitat de no haver sigut capaç de veure-li la gràcia. 

D’entendre’l, vaja.